Hasselback patates mit Paprikatasche de verdures i gorgonzola

Pastís de matcha, Schokolade blanca i Kakao-base

El pastís d’avui és un pastís molt especial. No només per la seva aparença, que és d’allò més espectacular (el verd que li dóna el te matcha fa molt bonic i contrasta d’allò més bé amb el vermell dels gerds). És especial perquè des del primer moment que el vam veure al blog de la Maria Lunarillos, anys ençà, quan encara es deia Tartas provocativas, vam decidir que algun dia l’havíem de fer. Feia molt  que l’observàvem amb devoció, però el cert és que encara no ens hi havíem atrevit. No ens pregunteu per què, però no havia estat fins aquest Sant Esteve que no vam començar a experimentar amb els pastissos freds. A més, gràcies a la nostra amiga del japó (えりこさん, 抹茶をどうもありがとうございました！ ;) ), tornàvem a estar ben assortits de matcha.

El resultat, tan ferm, tan maco, ens ha fet imaginar altres variacions del mateix pastís, com una capa superior de mousse de crema catalana o alguna cosa similar. Ens l’imaginem també amb filigranes de xocolata, fetes sobre paper d’acetat i que després podríem utilitzar per a decorar-ne la superfície, al més pur estil dels de les pastisseries aquelles tan cares, que habitualment hom només pot mirar-se des de l’aparador.

Tot buscant per la xarxa altres trucs i secrets sobre aquest pastís, a més, hem descobert que n’hi han sortit molts imitadors. Des de gent que fa pastissos a domicili com altres blogaires que no han pogut resistir el color verd extraterrestre del matcha per a fer-ne la seva pròpia versió. Sembla que l’original (si es que es pot parlar d’original en algun moment sobre aquests temes) prové d’un web francès, anomenat Blanc Coco. Les nostres fotografies no són tan espectaculars, però el resultat ens ha deixat encantats.

La recepta és la mateixa que trobareu a aquestes pàgines. L’única variació que hi hem fet és substituir els aromes artificials per els seus corresponents naturals.

Pastís de matcha, xocolata blanca i gerds

Per a la base de cacau:

4 ous
120 g de sucre
100 g de farina
20 g de cacau en pols

Para la capa de xocolata blanca:

150 g de xocolata blanca
250 g de llet
250 g de nata de muntar
1 sobre de quallada
la pell d’una llimona

Per a la mousse de te matcha:

7 fulls de gelatina
200 g de llet
20 g de te matcha
2 ous
180 g de sucre glaç
160 g de nata de muntar
un polsim de sal

Para a la decoració:

Gerds
Xocolata negra

Per a fer aquest pastís cal organitzar-vos amb temps. Les dues capes han de quallar cadascuna al seu temps, així que necessitareu unes quantes hores. Però amb aquest blog ja us haureu adonat que tot és qüestió de temps, com el que cal també perquè les masses fermentin, etc. Potser és aquest el gran inconvenient de la cuina d’avui dia. Tenim sempre tanta pressa que després acabem fent qualsevol cosa. I de fet no és que fem massa coses i que per això no tinguem temps per a cuinar. Al contrari, perdem el temps amb altres entreteniments, com veient la tele o rondant per internet, saltant de pàgina en pàgina. I això és una llàstima perquè la cuina lenta, precisament, és un regal per a nosaltres, pels nostres sentits i també per la salut. Per molt que faci dècades que tractin de vendre’ns que la cuina ens esclavitza.

Us estàvem explicant, però, com haviem fet aquest pastís. Doncs bé, després d’aturar-nos una estona a reflexionar sobre el temps i les seves vicissituds, podem posar-nos a fer la base del pastís. Per a aquesta només necessitarem cinc minuts; barregem els ingredients fins a obtenir-ne una massa homogènia i la posem amb cura sobre un Sil-pad o un paper d’enfornar. Escampem una mica i l’enfornem a 180 graus durant uns cinc o set minuts, fins que observem que està feta. No pujarà, perquè no hi hem posat llevat, així que us haureu de guiar per la textura que ens presentarà a la superfície. No deixeu que es faci en excés: és molt fina i es torrarà amb facilitat. Un cop feta la deixem refredar i la retallem amb cura, que encaixi a la base del motlle que utilitzarem per al pastís. Sobre el motlle, per cert, que sigui dels desmuntables. Si poseu una tira d’acetat a banda i banda us anirà millor per desenmotllar després. Si no en teniu, feu-ho sense (com nosaltres). Simplement haureu d’anar amb molt de compte que no se us trenquin les vores.

Després podem passar a fer la capa de xocolata blanca: esmicolem la tauleta de xocolata en trossos petits i mentrestant podem posar a infusionar una pell de llimona amb la llet, tot escalfant la llet una estona, que n’agafi l’aroma, sense que bulli. Després, enretirem els trossos de pell i afegim la xocolata blanca. Remenem fins que es dissolgui. Afegim la nata i el sobre de quallada i anem remenant lentament i sense aturar-nos fins que comenci a espessir. De nou, que no arribi a l’ebullició. Aboquem amb cura dins el motlle, sobre la base de pastís i deixem refredar sense moure-la de lloc. Al cap d’una estona observarem que ha començat a quallar i que gairebé és sòlida. La deixem a la nevera per un parell d’horetes.

Per últim, la mousse de matcha. Aquesta és potser la part més tècnica, però simplement perquè caldrà que bateu les clares a punt de neu. Tamiseu el matcha i barregeu-lo primer amb la nata i després amb la llet. Remeneu bé fins que es dissolgui completament. Separeu les clares dels rovells i bateu bé els rovells. Incorporeu-los a la barreja. D’altra banda, munteu les clares a punt de neu i quan comencin a muntar-se afegiu un polsim de sal (això els donarà consistència), poc a poc, quan estiguin gairebé muntades aneu afegint el sucre, com si féssiu merenga. Mentrestant poseu les fulles de gelatina en remull amb aigua freda.

Poseu a escalfar a foc mig la barreja de matcha, nata, llet i ous. Aneu remenant lentament fins que comenci a espessir. Incorporeu les fulles de gelatina, ben escorregudes (és a dir, sense l’aigua, que haurà servit només per a estovar-les una mica). Seguiu remenant fins que agafi consistència. Apagueu el foc. Aneu afegint a la merenga poc a poc, remenant suaument, amb moviments envoltants. És un moment delicat, ja que no ens interessa que se’ns baixi. En acabat, afegim el resultat sobre la capa de xocolata blanca que ja tindrem quallada. Deixem refredar una mica i guardem a la nevera unes quatre hores més o fins el matí següent. Decorem i desenmotllem.

Focaccia de tomatchen, olives i iberische pernil

Avui, de nou, dissabte… com passen els dies! Aquest cop, en dissabte en comptes de dilluns, tornem amb els plats per endur fora. I és que a vegades un s’ha d’esprèmer una mica les idees i pensar què podria preparar per menjar d’un dia per l’altre i sense gaire coses a la nevera. Per aquests casos sempre ens va bé tirar de masses diverses, que amb quatre coses per aquí i quatre coses per allà es converteixen en un dinar digne de restaurant.

Per a aquest cas ens costarà indicar-vos amb precisió la proporció d’ingredients que vam utilitzar. Bàsicament ho vam fer bastant a ull, amb la idea que aquest cop havíem de treballar amb una massa humida i per tant una mica més difícil de manegar que les masses habituals que fem per a les pizzes. Sense més complicacions vam utilitzar les restes del llevat fresc que teníem encara a la nevera (les pastilles de llevat són més grans aquí que a Barcelona i des del tortell encara l’havíem pogut fet servir un parell de vegades més).

Recepta per a una focaccia de tomàquets cherry i olives:

Per al preferment:

1 cullerada de mel
1 tassa d’aigua tèbia
3 cullerades de farina de blat
llevat fresc (1/4 de pastilla més o menys)

Per a la massa:

1 cullerada i mitja d’oli de qualitat
mitja culleradeta de sal
5 cullerades de farina
 preferment
olives negres tallades a bocins
sal en escates
orenga

Primer de tot i com no treballem amb massa mare caldrà que preparem un preferment. Sevirà bàsicament per a donar-li més sabor a la massa i per a allargar-ne una mica més la vida. Per a això barregem tots els ingredients en un bol i remenem suaument amb l’ajuda d’una espàtula. Barregem el llevat amb l’aigua tèbia fins que quedi dissolt i incorporem a la farina. Ens quedarà una massa força líquida, com unes farinetes. Per això no ens hem de preocupar ja que agafarà més consistència al cap d’una estona. Deixem reposar una mitja horeta o més, en funció de la temperatura ambient. La idea és que quan la recuperem mostri ja signes d’activitat: observarem que es fan bombolles a la superfície (i a la base, si el nostre bol es transparent) i la massa s’haurà inflat una mica. Això vol dir que està a punt. Passat aquest temps la desinflem amb la mateixa espàtula i afegim la resta d’ingredients (incloses les olives, sí, farem una massa d’olives!). Remenem tot fent moviments envoltants, com replegant la barreja sobre sí mateixa. Quan observem que la massa es desenganxa per si sola del bol la podem deixar reposar una estona més, tapada amb un drap. Al cap d’una hora i mitja aproximadament observarem que ha doblat el seu tamany.

Prepararem aleshores la safata del forn amb un paper d’enfornar a la base. Podem acabar de treballar la massa, que serà extremadament elàstica (no enganxosa, però, com hem dit, tampoc tan ferma com una massa de pizza habitual) sobre el taulell de la cuina. Amb cura, podem abocar una mica d’oli sobre el taulell per tal que la massa no se’ns hi enganxi. També ens en podem posar una mica a les mans i així evitarem que se’ns enganxi als dits. És millor això que l’ús de la farina en aquest cas, ja que així evitarem saturar la massa de farina i que perdi aquell sabor mediterrani que la caracteritza.

Un cop tenim la massa perfectament formada podem col·locar-la sobre la placa del forn, estirant-la amb les mans (no amb el corró, ja que no ens interessa que perdi tot l’aire) fins a formar un rectangle. No cal que sigui perfecte, ja que al forn encara pujarà una mica. La pintem amb una mica d’oli i col·loquem els tomaquets, apretant-los una mica. Afegim una mica d’orenga i sal en escates. Deixem reposar la focaccia muntada una mitja hora més sense tocar-la, que torni a pujar una mica. Mentrestant podem anar preescalfant el forn a 200 graus. Un cop sigui calent ja podem col·locar la safata a mitjana alçada. Trigarà una mitja horeta a fer-se, depenent del forn. Quan estigui cuita la treiem i la deixem refredar sobre una reixeta, per tal que els vapors no l’estovin.

A nosaltres, mentre la vèiem pujar al forn i ensumàvem aquella olor tan bona a oli d’oliva ens va venir un desig profund de farcir-la de pernil ibèric. És el que hem fet aquest matí; l’hem tallat per la meitat amb cura i li hem posat pernil i una mica d’enciam per acabar-li de donar frescor. La podeu menjar, però, directament sense omplir de res (així és com ens en vam ja menjar una part ahir per sopar, quan encara era tèbia). Freda o lleugerament escalfada, per esmorzar, dinar o sopar és un menjar deliciós.

Ente-Magret amb Foie, compota d’Apfel und magrana

El plat que us mostrem avui és un plat que feia molt de temps teníem ganes de fer. Encara ens quedava una mica de foie a la nevera i li volíem donar un ús digne. A més, al fons del congelador hi dormia encara una mica de compota de poma, de la que havíem fet per nadal. Dit-i-fet i després de descobrir que no gaire lluny de casa era possible trobar magret d’ànec a preu molt prometedor (prometedor del fet que en farem més vegades) hem decidit posar-nos mans a la massa.

Com dèiem, era la primera vegada que el fèiem, per això probablement encara ens cal millorar força en l’execució d’aquest plat de luxe. Però com a primer intent ha quedat per llepar-se’n els dits (i el plat, i la cassola… bé).

Recepta d’un magret d’ànec amb foie:

1 magret d’ànec (una unitat per persona)
una mica de foie fresc (al gust)
sal en escates
magrana (per a decorar)
reducció Pedro Ximènes (per a decorar)
compota de poma

La recepta d’avui és molt fàcil de fer. Primer de tot caldrà que fem unes incisions creuades a la part de la pell de l’ànec, amb l’ajuda d’un ganivet esmolat. Escalfem una paella al foc (sense oli, ja que la pròpia pell de l’ànec anirà deixant força greix, que és el que utilitzarem per la cocció). Posem el magret a la paella per la part de la pell i el deixem uns minuts, fins que estigui cuit per aquell costat. Li donem la volta i esperem una mica més. Caldrà que estigui fet però no en excès, és a dir, que per dins quedi una mica rosat.

Un cop fet, tallem l’ànec a rodanxes (no cal que sigui del tot) i hi posem el foie entre tall i tall, que prèviament haurem cuit lleugerament en una paella a part -també sense oli. Per últim muntem el plat sobre una mica de reducció Pedro Ximènes i una mica de compota de poma. Afegim les escates de sal sobre l’ànec i una mica de magrana. Si no tenim reducció Pedro Ximènes també la podem fer nosaltres mateixos reduïnt a foc lent una mica de vinagre de mòdena i sucre.

Si no us convenç la idea de la compota de poma podeu acompanyar-lo també d’un coulis de fruits del bosc (fet amb alguns fruits del bosc triturats i una mica de sucre i reduïts a foc lent) o qualsevol fruita una mica dolça feta al forn, que contrastarà d’allò més bé amb l’ànec i farà el plat encara més deliciós.

Sopa de gelbe llenties amb llet de Kokos i curry

I enmig dels dies foscos i freds de l’hivern, què millor que una reconfortant sopa de llenties acompanyada d’un bon pa?

Per a aquesta recepta hem seguit una recepta suggerida fa temps per 101 Cookbooks. Ens hem valgut d’unes llenties grogues, que són similars a les de tota la vida però tenen un color groc molt vistós.

Ingredients per a una sopa de llenties grogues:

1 ceba
3 grills d’all
mitja cullerada petita de pebre vermell
1,5 litres de brou
1 tassa i mitja de llenties grogues (la recepta original suggeria llenties verdes o pèsols)
mantega
125 ml de llet de coco
1 cullerada petita de curry
sal

Primer de tot posarem la ceba talladeta ben fina a la cassola fonda, amb una mica de mantega. Al cap d’una estona afegim els alls també tallats i el pebre vermell. Rossejarem fins que quedi transparent. Afegim les llenties i el brou i deixem coure fins que les llenties siguin toves. En una cassola a part desfem tres cullerades de mantega i deixem que es faci una estona. Afegim el curry i barregem bé, fins que quedi d’un color marronós.

Quan les llenties estiguin fetes hi afegim la llet de coco i remenem bé. Triturem la sopa fins a obtenir un puré fi. Podem afegir la mantega amb el curry en aquest moment i barrejar-la o bé posar-la harmoniosament sobre el bol de sopa, a mode de decoració.

Galicische empanada zum Mitnehmen

Avui és dilluns i per tant això vol dir que dues de les quatre mans de Zutatenmischung dinen fora. Per aquest motiu i des de fa mesos, anem elaborant diverses receptes que acompleixin alhora les condicions de ser bones (és clar!), variades i que puguin menjar-se fredes sense problemes. Amb aquesta entrada doncs, innaugurem una nova etiqueta: “Zum emportar”, on anirem penjant aquestes idees que potser us poden ser útils en algun moment.

Empanada gallega:

Per a la massa:

 250 gr. de farina de blat
150 ml. d’aigua tèbia
2 cullerades petites de llevat sec
12 cullerades soperes de l’oli resultant del farcit (si no ens n’ha sobrat tant, utilitzeu simplement oli d’oliva de bona qualitat)
1 culleradeta de pebre vermell
sal

Per al farcit:

1 llauna de tonyina
1 pebrot vermell tallat a dauets
1 tomàquet
mitja ceba
olives negres talladetes
pebre vermell i sal
un ou dur ratllat

La idea és fer primer el farcit que la massa, de manera que poguem aprofitar l’oli del sofregit per a afegir-ho a la massa i que quedi més gustosa. Nosaltres ho vam fer a la inversa, ja que anàvem mancats de temps i vam preferir aprofitar el temps de repòs de la massa per a fer el sofregit i aprofitar el temps al màxim. Feu-ho com vulgueu!

Prepareu el farcit fent primer una mica la ceba, després el pebrot, el tomàquet i finalment la tonyina, les olives i una mica de pebre vermell. Si ha quedat molt humit, escorreu-lo. Per a la massa barregeu tots els ingredients fins a obtenir una massa elàstica i humida però no enganxosa. Deixeu-la reposar una horeta tapada amb un drap. Un cop passat aquest temps dividiu-la en dues parts, una per la base i l’altre per la coberta. Estireu amb l’ajuda d’un corró i acabeu de donar-li forma amb les mans. Poseu-la sobre un paper de fornejar a la safata del forn i cobriu-la amb el farcit i l’ou dur, deixant un espai d’un dit a banda i banda per tal de poder-la tancar. Estireu la segona porció de la massa i poseu-la a sobre del farcit. Retalleu l’excès de massa amb l’ajuda d’un ganivet. Tanqueu les vores de la massa cargolant-la sobre sí mateixa. Amb els trossos de massa sobrant podeu decorar la part de sobre. Pinteu-la amb ou batut i tingueu-la al forn, preescalfat a 200º de trenta a quaranta minuts, fins que hagi quedat daurada. Si en comptes d’endur-vos-la fora us la voleu menjar a casa també podeu re-escalfar-la una estona en una paella sense oli.

Pancakes amb lleuger Geschmack a taronja i cobriment de Früchten (i Sirup d’atzavara) + Schöpfungsweg

Doncs avui no és diumenge però tocava fer un esmorzar de diumenge. Teníem pensat fer una ruta en bici, així que per tal de suportar millor el fred hem decidit alimentar-nos bé. Així que a primera hora del matí hem preparat aquestes pancakes, amb una mica de fruita i xarop d’atzavara (no us encanta la paraula? En alemany es diu Agave, com en castellà, però aquesta valia la pena no traduïr-la), La recepta no és ben bé com l’original, que a nosaltres ens sembla una mica avorrida (cadascú que digui el que vulgui), sinó que l’hem animat amb la ratlladura d’una taronja (i ja que hi èrem posats, també hem fet uns suquets per a acompanyar l’esmorzar).

Recepta per a Pancakes

2 tasses de farina tamissada
2 cullerades i mitja petites de llevat en pols
3 cullerades petites de sucre
mitja cullerada de sal
2 ous
1 tassa i mitja de llet
2 cullerades de mantega fosa
ratlladura d’una taronja

Es barregen per una banda els ingredients secs i per l’altra els humits, excepte la mantega. Després barregem les dues parts en un bol i remenem bé fins a obtenir una massa espessa uniforme. Desfem la mantega en una paella i la incorporem a la barreja. Remenem bé i ja ho tenim a punt. Per a fer els pancakes ens servirem de la paella que hem utilitzat per a desfer la mantega (podem aprofitar així la mantega que hi haurà quedat). Per a fer-les anirem abocant una mica de la mescla amb l’ajuda d’una cullera profunda. Esperem que comenci a fer bombolletes i es vegin les puntes una mica seques i li donem la volta. Repetir fins a acabar la massa.

Amb l’amenaça fantasma de la forquilla…

L’excursió ha estat molt bé. Tenia moltes pujades i baixades (i no, les baixades no són el millor; amb la neu patinaven perillosament!). La ruta s’anomena Schöpfungsweg (“la ruta del Gènesi) i al llarg de tot el trajecte hem anat trobant petits cartells amb versos del Gènesi, així com una família amb els seus fills aprofitant els pendents de la ruta per a llançar-se en trineu.

Tot i la dificultat de pedalejar per la neu per a persones (no direm aquí mans, no us penssèssiu que pedalem amb les mans!) tan poc entrenades com nosaltres ha valgut la pena. Ja repetirem. Tot sigui per poder anar fent esmorzars com aquests sense tenir després mala consciència…!

La ruta d’aquest matí. Llàstima no haver pogut més fotos! A mig camí ens hem adonat que havíem oblidat la targeta de la càmera i que a més…no teníem bateria…

començant el camí…