ZM a Barcelona

pedrera

Aquestes últimes dues setmanes els Zutatenmischung les hem passat a Barcelona, veient amics, amb la família, omplint la maleta de coses per endur-nos a casa i, evidentment, menjant tot allò que ens agrada i que aquí a Alemanya resulta difícil de trobar. Allò que mengem, al cap i a la fi, forma part de la nostra cultura, d’allò que heretem de la nostra tradició i que, quan es viu en un context diferent sembla mostrar-se amb més nitidesa de l’habitual.

bcn2

Aquest viatge, doncs, ha estat un viatge de veure Barcelona també amb una mica de mirada de turista. Només arribar a l’aeroport, després d’un Múnic on havíem fet escala ple de neu, ens esperava un cel blau, sense núvols i un sol que gairebé feia por. La primera impressió al baixar de l’avió, doncs, era la de trobar-nos al tròpic, amb uns 15 graus positius que semblàven ser 30 per aquells qui veníem dels -10 graus d’aquell matí de dimarts a Alemanya.

Fou aquesta doncs, la Barcelona modernista que ens va rebre. Una Barcelona, amb tot, una mica estressant, ja que els ZM ens hem acostumat gratament a uns horaris europeus, dels que les botigues tanquen a les sis, quan ja és fosc, deixant els carrers tranquils i oberts només a aquells qui volen gaudir d’un cafè acompanyat d’un bon tall de pastís. Uns horaris, d’altra banda, que mantenen també obertes les biblioteques a les quatre de la tarda (i tot el dia, de fet) per aquells qui volem estudiar i fer feina mentre altres fan la migdiada. Uns horaris, en resum, que poc tenen a veure amb els horaris de Barcelona.

Vista general de la Cafeteria Usagi de Barcelona

Un dels primers llocs que teníem a la nostra llista de llocs nous a provar era la cafeteria japonesa Usagi, petita i acollidora, situada als baixos reformats d’un carreró proper a la parada de Sant Gervasi dels Ferrocarrils catalans i amb una varietat de pastissos casolans japonesos escollida amb molt bon gust.

Un racó de l’Usagi, mínimalista però amb els detalls molt ben cuidats

Nosaltres, després d’enamorar-nos de la decoració minimalista del local, vam optar per tastar un Mochi de te verd, nata i anko, deliciós (és curiós comprovar com cada lloc segueix la seva pròpia recepta d’aquests pastissets) i una mousse de te verd, xocolata blanca i gelatina de te, que sorprenentment ens va recordar al pastís que havíem fet nosaltres mateixos no feia massa dies. A la llista de coses pendents queda tastar la seva carta de tes, molt variada i prometedora.

La mousse de te verd i xocolata blanca acompanyada d’un cafè amb llet a l’Usagi

Com a record, a més, vam comprar un plat artesà de ceràmica japonesa, que aviat veureu acompanyant les nostres receptes.

Mochi de te verd farcit d’anko (pasta de mongeta dolça japonesa) i nata

La veritat és que aquest viatge ha estat també una mica mescla de cultures (com tots els que fem, en el fons, ja sabeu que ens agrada una mica d’aquí i d’allà, a nosaltres). El dia 21 a la nit teníem anotat a l’agenda un concert del grup de música tradicional japonesa Soubungen, que mescla instruments i sons del Japó tradicional i que ens va acompanyar aquell vespre a l’Espai Ku de Barcelona.

Entre molts altres llocs, menjars casolans i orxates i xocolates a la tassa amb melindros també vam anar a sopar de tapes al restaurant Follia, a Sant Joan Despí. De nou, destaca del lloc la seva decoració, el terra de rajola tradicional i un mobiliari modern i personal que acompanya l’expectativa que hom té sobre allò que menjarà.

El terra del Restaurant Follia

De totes les tapes potser la que més sorprèn són les patates braves, que poc tenen a veure en sabor i forma a les que podem trobar habitualment a un restaurant de tapes convencional. Les patates, laminades i servides en forma de daus compactes, recorden en sabor a les del Rösti suïs i són suaus i tendres. La presentació, sobre una taula de pissarra, és tanmateix inmillorable. L’única crítica, per nosaltres ben justificada, és potser l’antipatia dels cambrers, que més d’una vegada van passar literalment de nosaltres i que va arribar a resultar incòmoda en algun moment del sopar.

El pop a la gallega o pulpo a feira del Follia

Molt recomanable també el pop, tant en la seva versió emplatada com en la versió montadito (que de nou, el cambrer es va resistir a dur-nos a la primera). En conjunt el sopar va resultar molt bo, tot i que menys sorprenent del que potser esperàvem i conceptualment molt similar al que podríem trobar en qualsevol restaurant de tapes de categoria més estàndard.

Uns montaditos que teòricament eren de Salmó, carxofa i caviar però que al final van acabar sent, sense previ avís, d’ensaladilla russa. No ens va agradar que ens canviessin un plat per un altre sense preguntar-nos si ens semblava bé.

L’àpat més estel·lar i esperat de tot el viatge va ser sense cap dubte l’arròs caldós amb llamàntol que ens vam cruspir al Restaurant Elx del Maremàgnum. Les fotografies parlen per sí soles. Ens hi vam llepar als dits i, a un metre del mar, del nostre Mediterrani que amb el sol brillava fins a enlluernar, ens vam sentir més turistes que mai. El millor de la nostra cuina són segur aquesta mena d’arrossos. Els entrants també van resultar d’allò més bons. L’expectativa del llamàntol, amb tot, sembla que ens va fer oblidar de fotografiar-los!

El meravellós arròs caldós amb llamàntol del Restaurant Elx

llamantol2

llamantol1

L’instrumental per a degustar la bèstia

Per últim i com no podia ser d’altra manera, vam culminar el viatge amb una calçotada al restaurant Can Carbonell, a l’alçada del que esperàvem i amb una salsa romesco també molt recomanable. El que potser no és tan recomanable de la carta és la crema catalana, que té gust a qualsevol altre cosa menys a crema catalana, però per la resta, vam quedar tips i contents.

calçots

Ja per acabar i de tornada, si és que encara ens quedava algun plat “nacional” que degustar, després de dies menjant escalivades, calamars, llagostins, carxofes i altres delícies de la nostra cuina, vam preparar-nos uns llonguets per a acompanyar el dinar de l’avió, que vam devorar mentre sobrevolàvem els Alps, de tornada a les neus i a la nostra estimada llar.

Llonguet farcit de gall d’indi i enciam fulla de roure. La poesia feta pa.

Sobrevolant els Alps

No podem acabar sense agraïr-vos a tots els que ens heu volgut dedicar uns segons de les vostres vides aquests dies; ha quedat molt per fer, molt per veure i molts amics que no hem pogut fer encaixar en les nostres agendes aquestes dues setmanes que han sabut a poc. Amb tot, la molta feina que ens espera a casa no ha permès allargar aquests dies més, tot i que hem intentat aprofitar-los al màxim. Ens hem endut, a part d’un bon record, una bona maleta plena d’ingredients per a properes receptes i unes quantes peces de vaixella que anirem presentant en properes entrades d’aquest blog. Han estat unes mini-vacances gastronòmiques que hem gaudit d’allò més amb amics i família. Ara, però, i amb energies renovades, la feina ens espera!

Carmina Truitana mit Zitrone i Kartoffeln al toc von Safran

peix1

Sembla doncs que ens havíem equivocat. El peix fresc existeix: només calia saber on trobar-lo! El dinar d’avui ha estat doncs cuinat amb l’alegria d’haver descobert la parada del mercat on cada dissabte venen peix de riu, fresc i esplèndid. A més, aquesta tarda toca concert per part del sector cantaire de ZM. Així doncs, truita de riu al forn, al toc de safrà, amb llimona i patata a làmines. De fons, Carmina Burana.

Amanida de Mango und Paprika

Aquests últims dies els ZM anem una mica de bòlit. I és que entre exàmens finals de semestre, redacció de projectes i feina no ens queda massa temps per res. Però no això no vol dir que no poguem dedicar cinc minuts a pensar quin sopar preparar. Avui una cosa senzilla, una amanida de mango i pebrot vermell que ha servit per acompanyar una Flammekuche de poma i canyella. El que ha arrodonit l’amanida ha estat sobretot la salsa amb què l’hem amanit, amb tocs orientalitzants i un punt picant.

Amanida de Mango i Pebrot Vermell

Per a l’amanida:

 mig mango madur tallat a dauets
mig pebrot vermell
1 rodanxa de gingebre fresc ratllat
una mica de formatge feta tallat a dauets
cebollí per a donar-hi un contrast verd
una mica de ceba tallada fina
uns quants cacauets fets bocins

Per a la salsa:

dues cullerades de salsa teriyaki
1 rajolinet de salsa d’ostres
el suc d’una llimona
1 pebre vermell de caiena
dues culleradetes de sucre morè