Mona de Ostern

Sí, sí, que és demà, ja ho sabem…! Però us la volíem ensenyar i, amb l’excusa, n’hem esmorzat un tros :p I al cap i a la fi, avui per aquí és dia de cercar ous al jardí. Diumenge de Pasqua. Celebrem la primavera.

Nosaltres hem fet aquesta mona, petitona però colorida, amb un farcit de crema de mango i nespres, per tal de donar-li el toc personal. Per a fer-la hem partit de l’elaboració d’un pa de pessic de 4 ous, 125 grams de sucre, 125 grams de farina i un polsim de llevat (hi ha qui diu que el pa de pessic no en porta, i que obté el seu volum i esponjositat a base de batre les clares a punt de neu i d’emblanquinar els rovells i el sucre a part). Però hem de confessar que ens feia por que ens sortís un xurro i vam posar-hi una mica de llevat, mentre ningú no mirava. A més, hi vam posar ratlladura d’una llimona per a aromatitzar la massa. Batem les clares i els rovells per separat, amb força i tamisem la farina amb compte. Afegim poc a poc la farina tamisada a les clares i els rovells, que haurem barrejat i ho aboquem en un motlle d’enfornar, que prèviament haurem untat amb mantega i on hi haurem col·locat un paper d’enfornar (el qual quedarà agafat gràcies a la mantega… quan veieu com de fàcil resulta de netejar el motlle quan l’hem folrat, agraïreu aquest pas!). Ho posem al forn prèviament escalfat (important posar-lo quan ha assolit la temperatura desitjada, 180º, si no ens baixarà). I encara més important, no obrir-lo durant la cocció (També es desinflaria). El tenim una mitja hora i el treiem. El podem deixar refredar sobre una reixeta; millor si el desmotllem quan encara és calent.

Mentre es va refredant podem anar preparant la crema de rovell (el DIEC diu que aquesta crema ensucrada rep el nom de “gema”. A nosaltres aquesta paraula ens recorda perillosament  la gent que anomena el rovell “gema”, en una traducció cutre de “yema” en castellà, així que des d’aquí ens rebel·lem contra la denominació correcta d’aquesta crema i li direm crema de rovell. Però ja sabeu a quina ens referim). Doncs bé, per a fer-la haurem de posar la mateixa proporció d’ou i sucre. Per a fer-ho agafem uns sis ous (segons la quantitat que volguem, nosaltres és la que vam posar) i els pesem. En el nostre cas pesàven 400 gr, als que vam restar 10 grams de la closca. En un bol batem els ous amb 180 grams d’aigua i ho pasem per un colador. Després pesem la mateixa quantitat de sucre i el barregem amb 30 grams de farina de blat de moro. Ajuntem les dues parts i ho posem en una cassoleta al foc, sense parar de remenar fins que espessi. Un cop ha agafat força consistència ho posem en un altre recipient i ho deixem refredar.

Ara podem anar preparant les dues plaques de bescuit, que farem a partir del pa de pessic. Amb un ganivet de serra o una serreta especial per tallar pastissos (que tenia un nom d’un instrument musical, però ara no ens en recordem!) obrim el pa de pessic en dues parts d’alçada semblant. Tallem també la part de dalt de manera que ens quedin dues planxes el més perfectes possibles. Retallem els laterals per a igualar les dues parts amb la forma desitjada. Després pintem les dues planxes amb un almívar aromatitzat i hi posem la crema que volguem entre planxa i planxa. Nosaltres, com us hem avançat, hi vam posar una crema de mango i nespres però hi podeu posar qualsevol cosa que us vingui de gust; nata, trufa, alguna melmelada o fins i tot, més crema de rovell. Tornem a muntar el pastís i el cobrim amb la crema, tot igualant-la amb un ganivet o una paleta.

Per últim col·loquem el crocant amb molt de compte i paciència i posem la mona sobre el plat on la presentarem. Decorem, per acabar, amb ous de xocolata i cireres confitades i, es clar, amb unes quantes plomes de colors!

Streusel de Ruibarbre i crema pastissera

Tímidament la primavera va arribant i, si en alguna cosa es nota, és que per fi es troben ruibarbres al mercat. Hem de dir que a nosaltres ens fa especial il·lusió, ja que la temporada del ruibarbre és de principis de primavera a principis d’estiu així que quan vam arribar a Alemanya fa ja vuit mesos, tot i que encara se’n trobaven a les parades de fruita del carrer, entre instal·lar-nos i tot, no ens va donar massa temps a preparar-ne res. I és una cosa que venia molt de gust, la veritat, ja que aquest peculiar vegetal, tot i que és possible trobar-lo a Barcelona (a la Boqueria, per exemple, n’hem vist) no és habitual i probablement molts de vosaltres no l’haureu vist mai.

El seu sabor és dolç i una mica àcid, per la qual cosa el fa perfecte per a fer pastissos i dolços, melmelades o fins i tot, per a afegir-lo a alguna amanida. Dues de les mans de Zutatenmischung el coneixen de fa molts anys, quan de petites havien anat a Suïssa i havien descobert allà el iogurt de ruibarbre i vainilla. No sabien què era exactament (pels dibuixos de la tapa creien que era una mena d’api, tot i que no tenia gust a api!). El que sí sabien era que els havia encantat i així es va convertir en un habitual dels viatges a Suïssa i arreu on hi hagués qualsevol cosa a tastar amb sabor a ruibarbre.

Els ruibarbres en qüestió.

Així doncs, fer-ne un berenar, un Streusel en aquest cas, era quelcom que esperàvem amb molta il·lusió. Avui, veient que ja havien baixat una mica de preu en relació al primer dia que van treure el cap a les parades, hem tornat a casa amb dos talls de ruibarbre ben formosos i ens hem posat a fer aquest dolç típic alemany, al que hi hem afegit una capa de crema pastissera en substitut del típic pudding de vainilla i quark que s’afegeix habitualment a l’invent. La paraula Streusel fa referència a aquesta massa esgranada que ve a ser la mateixa que en anglès és coneguda amb el nom de crumble i que consisteix en farina barrejada amb mantega i transformada en una mena d’engrunes que, al enfornar-les, es tornen cruixents i realcen deliciosament el sabor de la fruita.

Per a preparar-lo posarem així mig got de farina i uns dauets de mantega freda de la nevera, tallada com més petita millor i l’anirem esgranant poc a poc amb les mans, desfent-la fins a formar una mena d’engrunes. Agafem una plata on muntarem l’Streusel i l’engreixem amb una mica de mantega i farina per tal que no se’ns enganxi al posar-ho al forn. Posem la barreja anterior sobre la base de la plata i l’apretem una mica fins a formar una base que servirà com a base de galeta. La posem al forn calent durant uns deu minuts, vigilant que no es torri massa, per a que es faci una mica.

Mentrestant podem anar fent la crema pastissera; posem a bullir un got i mig de llet amb una pell de llimona amb una branca de canyella i la deixem infusionar mitja hora com a mínim; mentrestant  batem quatre ous junt a uns 100 grams de sucre (més o menys en funció de la dolçor preferida) i hi afegim una cullerada de midó o farina de blat de moro, que servirà per acabar d’espessir. Ho aboquem a la llet infusionada (a la qual haurem tret la canyella i la llimona) i hi posem una mica de vainilla natural en pols (opcional). Escalfem a foc lent sense parar de remenar fins que hagi espessit. Deixem que s’atemperi una mica i ho aboquem amb compte sobre la base de l’Streusel. Tallem els dos ruibarbres en bocins d’uns tres o quatre centrímetres, al gust i els escampem sobre la capa de crema. Per a acabar, per sobre, hi posem la resta de farina esgranada, que haurem barrejat amb una mica de sucre morè i una mica de canyella.

Evidentment podeu fer l’Streusel amb qualsevol cosa que us vingui de gust. Una bona proposta és fer-lo amb prèssec, albercocs o, si voleu alguna cosa més àcida, amb fruits del bosc. Per a degustar-lo, a temperatura ambient és molt bo, però si li podeu donar un toc calent abans de servir-lo, us encantarà. Com a variant també el podeu preparar a la manera anglesa, simplement posant el crumble o Streusel sobre la fruita (sense la base de galeta) amb una mica de sucre morè per sobre i enfornant-ho directament.

Hausgemachte Paquetets de pasta de frische formatge, poma und nous mit Mango melmelada und reducció de balsàmic

Avui hem fet pasta casolana per dinar. Per a acompanyar-la hi hem posat melmelada de mango i nespres, reducció de balsàmic, Grana Padano i uns quants pinyons. El resultat força bo. Potser la pasta hauria hagut de ser una mica més prima, però a cop de corró és tot el que hem pogut aconseguir!

Per a la pasta necessitarem 400 gr de farina, 4 ous, un polsim de sal i una cullerada d’oli. Ho amassem tot bé i ho deixem reposar mitja hora tapat, tal com havíem fet amb la recepta de les crestes.

Per al farcit nosaltres hem triat formatge fresc, poma tallada ben fina i nous. Ho hem barrrejat tot bé i aixafat una mica, per tal de poder-hi farcir la nostra pasta. Hem anat fent paquetets fins a acabar la massa, tot tancant-los amb l’ajuda d’una forquilla. Després, bullit en aigua uns 4 minuts, fins que els paquetets surin a la superfície.

I si us sobra farcit, el podeu aprofitar, com farem nosaltres, per una bona amanida per l’hora de sopar!

Crestes d’Spinat i tonyina zum Emportar

Avui una petita recepta, com les que us ensenyem aquests últims dies; unes senzilles crestes de farina integral farcides d’espinacs i tonyina. Un dinar de dilluns, d’aquells zum Emportar o per a menjar a casa, acabades de fer, cruixents i cremant-nos els dits.

Per a preparar-les ens vam basar en la recepta d’aquest blog, variant, però, el tipus de farina utilitzada (en el nostre cas, en comptes d’espelta vam utilizar meitat farina integral, meitat farina blanca de blat). Per la resta, tot el mateix, tret de la proporció, que vam fer-ne la meitat de cada (que per dues persones i quatre mans, ja era suficient), és a dir, 80 gr. de farina blanca, 80 gr. d’integral, 60 gr d’oli, 60 gr d’aigua i una mica de sal. Ho vam amassar bé i ho vam deixar reposar mitja hora a la nevera embolicat amb paper film. Després, amb un corró ho vam estirar formant una plantxa i vam anar retallant amb un got cercles, que anàvem tancant tot posant-hi una boleta de farcit a l’interior. Pel farcit, d’altra banda, espinacs (teníem mig paquet d’espinacs congelats, no ens en feu dir la proporció), concentrat de tomàquet al gust, una llauna de tonyina, un ou dur ratllat i alguns pinyons, tot ben fregidet a la paella. Per últim, les vam coure  al forn sobre paper d’enfornar a 180º uns 20 minuts, fins que ja feien pinta de cuites.

Ulleres de Zimt i Zucker zum Berenar

Avui un berenar ràpid per a preparar en un obrir i tancar d’ulls i amb un parell o tres d’ingredients.

Per a fer unes ulleres de pasta de full només necessitareu una làmina de pasta de full, aigua i una mica de sucre. En el nostre cas també hi hem incorporat canyella, en una improvització d’última hora.

Desenrotlleu la làmina de pasta de full i distribuïr-hi generosament un grapat de sucre. Aplaneu-lo amb l’ajuda d’un corró, de manera que quedi ben integrat a la massa. Després, enrotlleu els dos extrems de la làmina sobre sí mateixos, més o menys fins el mig. Feu un últim plec dels dos extrems un sobre l’altre i compacteu-ho una mica amb els dits, gairebé formant un rotlle. Talleu el rotlle transversalment en seccions d’un dit de gruix i acabeu de donar-hi forma apretant amb el dit la part central, com si fos un cor. Pinteu les ulleres amb una barreja de sucre i una mica d’aigua (o mantega desfeta). La barreja ha de quedar espessa, no excessivament líquida. Poseu-ho al forn, preescalfat a 180 i deixeu-les fer deu minuts fins que veieu que ja han agafat color. Deixeu-les refredar una mica i a devorar!

A-Reis a banda mit Llamàntol

Els Zutatenmischung ens passem el dia treballant, dia i nit, i és poc, realment, el temps que dediquem a l’oci. La cuina és, de fet, per a nosaltres, la nostra principal activitat de relax i per això en gaudim tot el que podem, tot pensant els plats, comprant-ne els ingredients i elaborant-los de la millor manera que podem. I finalment, és clar, gaudint-los al voltant de la taula, en companyia l’un de l’altre, tot conversant una estona abans no tornem a posar-nos a treballar. El que veieu en aquest blog no és doncs, més que això. Un reflex d’aquests moments, d’aquestes breus estones d’oci (necessàries, ja que tan sí com no ens hem d’alimentar!) que envolten les nostres hores i hores de treball dedicat i que de tant en tant mereixen un petit premi que ens faci recuperar les forces.

A vegades, com és el cas, tenim algun ingredient especial, d’aquests que ens han arribat per alguna ocasió especial i que per tant, som conscients que només el podrem gaudir una, o potser escasses, vegades. És el cas de l’arròs a banda que hem fet avui. El vam dur de Barcelona junt a un altre pot d’arròs negre (que encara tenim a la reserva). Per a acompanyar-lo -i heus aquí la nostra aportació- l’hem cuinat amb un llamàntol que vam anar a comprar ahir, mentre ens instal·laven uns parafangs a les bicis (després d’acabar plens de fang durant tot hivern i les seves nevades, per fi vam decidir-nos a comprar-ne uns!!).

El deliciós arròs de la marca Just Married, que ben segur que tornarà a caure al proper viatge que fem a terres barcelonines

El resultat ha estat.. simplement perfecte.

I ara, amb la panxa plena, tornem a la feina!! Bon cap de setmana!

Kim-Bap (김밥)

Avui per dinar hem fet Kim-Bap, un plat coreà que, per moltes coses, a simple vista segurament ens recordarà el Maki-Sushi japonès, del que deriva històricament, però que es diferencia d’aquest pels ingredients que s’utilitzen i la manera de menjar-lo. Aquest és un plat que porta una estoneta d’elaboració, sobretot la preparació prèvia dels ingredients, però que fàcilment el podem convertir en un moment divertit i fer-lo entre tots els que aquell dia seguin a taula.

El Kim-Bap adopta la seva denominació dels seus dos ingredients bàsics: l’arròs ( 밥 Bap) i l’alga ( 김 Kim) i és un plat típic de Corea del Sud, on es menja especialment en pícnics i fora de casa (així que ja sabeu, a la llista de menjars per a emportar!). En el nostre cas l’hem omplert amb truita, pernil cuit, pastanaga al vapor, espinacs i tires de bambú encurtit, tot i que es pot omplir d’altres coses com frankfurt, carn picada, cogombre, maionesa, tonyina cuita (de la de llauna mateix), pollastre … observareu doncs que, a diferència dels Makis, el Kim-Bap no té com a ingredient característic el peix cru.

D’altra banda, i a diferència de l’arròs per a Sushi, no aromatitzarem l’arròs per al Kim-Bap amb Mirin (vinagre d’arròs japonès) sinó amb oli de sèsam. Una diferència fonamental amb el Maki, doncs, és que el Kim-Bap és una mica més salat, raó per la qual no és necessari sucar-lo amb salsa de soja a l’hora de menjar-lo; ens el podem menjar així directament, o acompanyat, per exemple, d’una mica de Kimchi (col fermentada típicament coreana) o amb Gochu-Jan (pasta de pebre vermell, elaborada a partir de la fermentació del pebre vermell coreà que us comentàvem ahir).
Nosaltres no en teníem ni d’una cosa ni de l’altra (tot i que la idea d’experimentar amb les fermentacions i elaborar el nostre propi Kimchi ens tira molt), així que ens l’hem menjat decorat amb unes llavors de sèsam negre i acompanyat de salsa Yangnyeomjang, feta per nosaltres mateixos segons aquesta recepta -compte, que és picant!!).

En relació a l’elaboració poc es diferencia de la del Maki-Sushi (del maki de tota la vida, que diríem); preparem primer l’arròs, rentant-lo bé fins que perdi tot el midó i l’aigua surti transparent (és un rotllo patatero però és un pas imprescindible. D’entrada, per què l’arròs quedi al punt, és a dir, que s’enganxi però que no sigui pastós, però també, per no fer el gran merder, que és el que passa si poses arròs a una arrossera sense haver-lo rentat! –nota: algún dia hauríem de fer una entrada sobre desastres gastronòmics. -Avui no n’hi ha hagut d’aquests, tret de tallar-nos una mica amb l’esmolat ganivet de tallar el rotlle, nyi :s ); després el deixem reposar una hora, durant la qual podem anar preparant la resta d’ingredients i tallant-los a tires; fem la truita, la tallem, bullim els espinacs i els escorrem bé, tallem el pernil i tallem la pastanaga (i la fem al vapor; nosaltres l’hem fet alhora que l’arròs, ja que la nostra arrossera té un accessori per a fer al vapor simultàniament, però això ja és alta tecnologia..!). L’arròs lògicament el podeu coure sense arrossera; nosaltres l’hem fet servir per què la tenim i per què es molt pràctica ja que permet fer l’arròs sense haver-lo de vigilar ni controlar la temperatura. Però si no en teniu, que és el més probable, també el podeu fer en una olla normal, amb una proporció de dos mides d’aigua per una d’arròs, ben tapat i amb el foc fort fins que comenci a bullir i després baixant-lo al mínim, sense moure ni destapar, uns deu minuts més i per últim deixant-lo reposar uns quinze minuts, sense destapar i amb el foc apagat, per tal que s’acabi de coure amb el seu propi vapor.

Després de fer l’arròs, respectant els temps de cocció adequats, el deixem refredar una mica i el marinem una mica amb oli de sèsam. Amb l’arròs encara una mica tebi, agafem una làmina de Kim (o Nori, que és el mateix) i la posem sobre una estoreta de bambú; hi col·loquem, així, l’arròs per sobre, tot extenent-lo uniformement i deixant un dit i mig de marge en un extrem. A la part del mig disposem els ingredients ben junts i procedim a enrotllar. Apretem una mica i enretirem l’estora de bambú. Deixem refredar i tallem amb un ganivet ben esmolat en unitats d’un centímetre i mig aproximadament. Mentre anàvem menjant hem anat tallant els cilindres de Kim-Bap fins que ens n’hem atipat. Com encara ens n’han sobrat un parell ens els acabarem per sopar. Tallant-los just abans de menjar-los, així, ens assegurem que l’arròs es mantingui fresc més estona.

Per acabar de fer-ho bé ens els podem menjar amb uns bastonets metàl·lics, que són els que fan servir a Corea, optar per uns de fusta o fer-ho directament amb les mans (que ha estat la nostra opció després de l’incident amb el ganivet!).

Bon cap de setmana :)