El dinar d’ahir era un dinar especial per moltes coses. Primer, i el més important, per què celebràvem que dues de les quatre mans ja són arquitectes; segon, per què celebràvem un aniversari (d’aquelles mateixes quatre mans!) i tercer, per què celebràvem el Sant Jordi que el dia que corresponia no havíem pogut celebrar (bé, potser això últim era una mica gratuït, però es tractava de fer tres pastissos i era l’excusa perfecta!). I quina manera millor de celebrar tot plegat que amb tres pastissos diferents, cadascun pensat per què quedés bé amb els altres, sense atipar-nos massa (la idea de tres pastissos podia acabar amb els nostres estòmacs explotant, bàsicament) i que es poguessin deixar majoritàriament preparats el dia anterior, ja que les dues mans arquitectes arribaven aquell mateix dia des de Barcelona, poques hores abans i no hi havia temps per posar-se a cuinar aquell matí!
El primer dels tres pastissos va ser l’últim en ser escollit. Va arribar sol, de fet, inspirat per allò que havíem trobat al mercat. Ja teníem clar què fer de segon, però el primer… ja que el segon ja tindria una textura de mousse, no volíem fer més del mateix. La idea d’una quiche, tampoc ens agradava, ja que haurien estat massa ous (tenint en compte, de nou, el segon). I tot regirant per la pàgina que ens havia il·luminat amb el segon, vam trobar una tatin de carxofes i parmesà que ens va enamorar de seguida. Aquell concepte seria perfecte per allò que volíem fer. Tot pensant que era una bona idea vam remenar pel google, tot mirant altres combinacions del mateix. Vam trobar-ne una altra que mesclava ceba caramelitzada amb poma. – Ceba caramelitzada!!! Potser això encara ens agradava més que la idea de les carxofes… i al pensar en la ceba vam recordar unes cebes que havíem vist al mercat feia temps, petitones, que quedarien d’allò més boniques en un tatin individual. I tot remenant encara vam veure’n un altre, amb tomàquet. La idea ens va agradar, tenia unes fotos molt vistoses, però semblava també força més complicada. I sobretot havíem de pensar que el dia següent no teníem temps de posar-nos a la cuina. Però vam anar a comprar i allà hi eren; un paquet de tomàquets cherry de formes i colors variats, amb una olor que els traïcionava i que demanava a crits: utilizeu-nos!!! I així van acabar a la cistella i el tatin, sentenciat: seria de tomàquets i cebetes petites. Meravellós. Per a fer-lo vam caramelitzar primer les cebes, tallades per la meitat (volíem que conservessin la forma el màxim possible); les vam fer a foc molt lent amb una mica d’oli i quan començaven a ser transparents, hi vam afegir una cullerada gran de sucre morè; vam remenar una mica i vam abocar-hi dues cullerades de vinagre de mòdena i vam deixar reduïr per tal d’evaporar-ne l’acidesa. D’altra banda, vam fer els tomàquets cherry al forn durant uns vint minuts, oberts per la meitat. Després, a part, vam preparar una mica de caramel tot desfent uns cent grams de sucre morè amb una cullerada d’aigua i escalfant-lo amb compte, sense deixar de remenar, fins a obtenir el caramel. Vam abocar el caramel dins un parell de motlles petits (nosaltres vam utilizar aquelles cassoletes de fang que es fan servir per a la crema catalana), que prèviament havíem untat amb una mica d’oli. A sobre hi vam posar els tomàquets, amb el tall a sota (que és el que després quedarà a dalt, quan li donem la volta) i les cebetes amb la reducció, tot mirant que quedessin ben apretadets. Així ho vam deixar fins el dia següent, quan només caldria, per tal de menjar-ho calent, tapar les cassoletes amb uns cercles de massa brisa, de diàmetre una mica més gran que la cassoleta. Després, cap al forn, preescalfat a 200 uns quinze minuts o fins que veiem que sigui daurada la superfície. Treiem del forn i esperem un parell de minuts (que el caramel, quan bull fa respecte) i amb molt de compte donem la volta a les cassoletes sobre el plat on les servirem, de manera que la massa brisa quedi a la part de sota i el tomàquet i la ceba caramelitzada a sobre. I ja tenim muntat el plat! Val a dir que aquest va ser, potser, el més deliciós dels tres pastissos, dolcet i amb un punt àcid que aportaven els tomàquets, molt recomanable en tots els aspectes i molt fàcil de fer.
El segon pastís va ser, al seu temps, una conseqüència del tercer. Vam trobar-lo a la mateixa pàgina i va ser un amor a primera vista. D’aquells que només veure’l te n’imagines el sabor i penses que l’has de fer necessàriament i indiscutiblement hic et nunc. I així va ser. El concepte és bàsicament el mateix que el del flam: una barreja d’ous i nata feta al bany maria durant una hora al forn, ben lentament. L’únic que en comptes de posar-li sucre per a endolcir-lo hi afegim pebrot i albergínia triturats i el convertim en un meravellós segon plat salat. O un plat únic acompanyat d’una amanida (endevineu què soparem avui? La part bona de ser dos és que quan fas coses bones i en sobra, pots repetir al dia següent!!). Primer el vam menjar amb la forquilla. Després vam descobrir que untat en unes torradetes, com si fos un paté i amb una mica d’olivada era encara millor. Un plat molt bo i pràctic per la senzillesa de la seva preparació, que es menja fred i aguanta bé sense alterar-se si el guardem a la nevera. En el nostre cas potser va quedar una mica eclipsat pel sabor extraordinari del primer plat… però ens va encantar també!
I per últim el pastís dels pastissos. El que va tenir l’honor d’anar coronat d’espelmes: el pastís d’aniversari. Volíem, de nou, un pastís lleuger, vistós i d’algun sabor especial i personal. I així va ser aquest pastís, de prèssec amb almíbar, un dels postres preferits de les mans arquitectes! :p I després de remenar moltes receptes, incloent-ne una d’orígen alemany anomenada Spiegeleierkuchen, on els prèssecs fan veure que són ous ferrats… finalment la guanyadora va ser aquesta, de nata, iogurt grec i bocins de prèssec a la base i una cobertura de gelatina de prèssec. Vam basar-nos en aquesta recepta, amb la diferència que no hi vam posar bescuit al mig… però el motiu va ser un error de càlcul i una quantitat de nata i iogurt massa elevada que havíem d’utilizar com fos…. així que vam fer un pastís on hi hagués més capa de nata i algunes porcions individuals extres … però es clar, la part del mig va haver de ser sacrificada a favor d’una major quantitat de nata i iogurt… sort que entra sol!! ^^”
Zutatenmischung 