Picnic-celebració 1. Jahr !

El dia 18 de juny vam fer un any al nostre pis de Bamberg. El dia 15 de l’any passat havíem aterrat a aquesta meravellosa ciutat, patrimoni de la humanitat i un racó del món on viure que ens enamora cada dia més.

És difícil de descriure la sensació que un pot tenir quan arriba a una ciutat totalment nova (dues de les quatre mans hi havien estat, de passada, feia alguns anys, però l’oblit s’havia encarregat d’esborrar-ne bastant el rastre). Tot el que veus des que poses els peus a l’estació de tren (vam arribar en tren, des de Nürnberg, on és l’aeroport més proper) és com una imatge de valor incalculable, una impressió que mai oblidarem. Estàs veient per primer cop els carrers, edificis, botigues, racons que veuràs cada dia durant els propers anys. No ets un turista que veu una bonica ciutat. Viuràs allà. Ets d’allà. Recordem el viatge en tren, el senyor que va parlar amb nosaltres i ens va dir que Bamberg era molt bonic, els carrers que ara recorrem cada dia per anar a la universitat i que aquell dia devoràvem amb els ulls, escanejant tots els racons, amb els ulls com plats, com si per obrir-los més poguessim veure més coses. Recordem el fet de buscar quina era casa nostra, que només havíem vist per internet. Aquell pujar les escales. Aquell: darrera d’aquesta porta hi ha casa teva.

Bamberg, fa un any

I així va ser com els Zutatenmischung vam aterrar a Alemanya, carregats amb tot el que podíem carregar a sobre; dues maletes grans i dues bosses d’equipatge de mà, roba, un parell de paelles i una taula de fusta per tallar, gegantina i feixuga, que només Déu sap com ens va ser d’útil aquells primers dies. La resta arribarien aviat per missatgeria i un parell de viatges a comprar mobles i les mil i una coses que un sembla que necessita per viure.

Un any ja d’ençà d’aquells primers dies. Una volta al calendari. Aviat una nova coca de Sant Joan. Sí, d’acord, el blog no el vam estrenar només arribar. Vam trigar encara uns mesos, fins desembre. Però vam pujar tot una sèrie de posts corresponents als mesos anteriors, a coses que havíem anat cuinant i impressions que recordàvem. El 18 de juny va marcar un important principi, no ja del blog sinó d’una nova vida.

De quan t’instal·les a un pis i passes per l’ikea a comprar algunes coses.

La celebració de dimarts a la nit doncs, era una celebració d’aniversari, però també una celebració de carreres acabades, de beques de recerca aconseguides, de projectes que tiren endavant i d’un any sencer de convivència. Un any després havíem aconseguit acomplir molts somnis; enrera quedava l’incertesa d’aquell primer moment, d’aquell començar de zero en un país diferent, amb un idioma diferent; aquell haver de buscar feina sense tenir la més mínima idea de com es fa aquí i si es fa igual que a casa teva. Un any després i podem celebrar com n’estem de contents de com han anat les coses.

I així, ajudats també per aquesta terrible onada de calor que sembla que afecta Alemanya aquests dies, aquella que fa riure només de recordar aquells que ens deien que aquest any no hi hauria estiu, vam decidir fer un picnic al parc. Un pla gairebé improvitzat però que va resultar ser una gran idea.

El menú, el que veieu; de primer unes albergínies amb salsa de miso i sake; es tracta en realitat d’una recepta japonesa coneguda amb el nom de Nasu Dengaku (茄子田楽); que consisteix bàsicament en albergínies al forn cobertes amb una sorprenent salsa feta a partir de pasta de miso, una mica de sake, mirin, sucre i oli de sèsam. Acabades de fer quan les vam posar a la carmanyola, encara estaven calentetes quan les vam posar al plat.

Després teníem una amanida de taronja amb freses de salmó d’Alaska (si ens hem de fer els japonesos, podem dir-ne ikura, però la intenció al comprar-les va ser purament i exclusivament la de delectar els nostres paladars. Què carai, estàvem de celebració!); a l’amanida hi vam afegir també uns tomaquets petits de vinya, de tons que anaven des del vermell-marró al vermell cridaner, tot passant pel groc i el taronja. A més, ja que era una celebració tan nostra vam pensar que quedaria meravellosa aromatitzada amb plantes aromàtiques del nostre jardinet; una mica de farigola i orenga fresca! Per acabar, una mica de vinagreta feta a base de mel, suc de taronja, oli d’oliva i salsa de soja i ja tenim l’amanida perfecta! Ah sí, i una mica de nous, que també hi queden bé.

Després uns pans de varietats diverses; amb massa mare integral (no l’havíem fet nosaltres, però aquí se’n pot comprar al forn. -incís: el millor pa de la història de la humanitat, potser? Quin sabor!! quina profunditat de matisos!!), massa mare blanc, farina de sègol i llavors de rosella. I ens els vam menjar amb una mica de guacamole (i més freses) -potser ens va faltar alguna altra cosa per posar-hi a sobre… però ostres, és que eren tan bons que també ens els hauríem pogut menjar sense res: pa amb pa. Qui necessita més?

De postres, la delicadesa final: el cava (un regal especial des de Barcelona), raïm i un meravellós parmesà de sis mesos que es desfà a la boca.

Bé, sí, i el tradicional gelat al pont. Si una cosa tenim clar és que, si mai vivim a un altre lloc, aquest haurà de tenir (també) un riu bonic i una gelateria al costat.