Shakshuka zum sopar

1063186_10200788816654993_1943827802_n

Avui una entrada ràpida, senzilla i efectiva, com és aquest plat típic israelià que és per llepar-se’n els dits. Nosaltres, com ens agrada això de barrejar tradicions diferents, el vam acompanyar amb el que encara quedava de pa suec, el qual hi combinava d’allò més bé (és la màgia del congelador, no és que el pa suec visqui eternament per alguna ciència alquímica).

El plat en qüestió, anomenat Shakshuka -que pels mons diuen que vol dir “una mica de tot barrejat” és precisament això; una cassola amb tomàquet, ceba i allò que ens vingui de gust: en el nostre cas albergínia, pebrot i formatge de cabra. Cal fer-lo lentament fins que tots els ingredients hagin assolit la consistència desitjada; sucosa i tendra, per la qual cosa podem ajudar una mica el procés si durant aquest anem aixafant amb compte els tomàquets amb l’ajuda d’una forquilla. Així, tot i sucosos, conserven una mica encara la seva textura, cosa que no tindríem si optèssim per ratllar-los o triturar-los.

Després, a últim moment, hi afegim les espècies: pebre vermell, comí, coriandre i una mica d’orenga. Coronem el plat amb un parell d’ous per cap, que es faran sols al tapar la cassola amb la pròpia escalfor de la cocció. Les fulles d’alfàbrega les vam utilitzar a mode de decoració, però són totalment opcionals. Fins i tot vam pensar de posar-hi una mica de sobrassada. Però això ja serà la propera vegada.

Shakshuka

oli d’oliva
6 tomàquets madurs tallats a daus
1 ceba picada
1 pebrot a daus
1 albergínia també a daus
coriandre
comí
pebre vermell
1 pebre de caiena
formatge de cabra
4 ous
alfàbrega per a decorar

Temps de preparació: 30 minuts aproximadament.

Anuncis

Picnic-celebració 1. Jahr !

El dia 18 de juny vam fer un any al nostre pis de Bamberg. El dia 15 de l’any passat havíem aterrat a aquesta meravellosa ciutat, patrimoni de la humanitat i un racó del món on viure que ens enamora cada dia més.

És difícil de descriure la sensació que un pot tenir quan arriba a una ciutat totalment nova (dues de les quatre mans hi havien estat, de passada, feia alguns anys, però l’oblit s’havia encarregat d’esborrar-ne bastant el rastre). Tot el que veus des que poses els peus a l’estació de tren (vam arribar en tren, des de Nürnberg, on és l’aeroport més proper) és com una imatge de valor incalculable, una impressió que mai oblidarem. Estàs veient per primer cop els carrers, edificis, botigues, racons que veuràs cada dia durant els propers anys. No ets un turista que veu una bonica ciutat. Viuràs allà. Ets d’allà. Recordem el viatge en tren, el senyor que va parlar amb nosaltres i ens va dir que Bamberg era molt bonic, els carrers que ara recorrem cada dia per anar a la universitat i que aquell dia devoràvem amb els ulls, escanejant tots els racons, amb els ulls com plats, com si per obrir-los més poguessim veure més coses. Recordem el fet de buscar quina era casa nostra, que només havíem vist per internet. Aquell pujar les escales. Aquell: darrera d’aquesta porta hi ha casa teva.

DSC07123

Bamberg, fa un any

I així va ser com els Zutatenmischung vam aterrar a Alemanya, carregats amb tot el que podíem carregar a sobre; dues maletes grans i dues bosses d’equipatge de mà, roba, un parell de paelles i una taula de fusta per tallar, gegantina i feixuga, que només Déu sap com ens va ser d’útil aquells primers dies. La resta arribarien aviat per missatgeria i un parell de viatges a comprar mobles i les mil i una coses que un sembla que necessita per viure.

Un any ja d’ençà d’aquells primers dies. Una volta al calendari. Aviat una nova coca de Sant Joan. Sí, d’acord, el blog no el vam estrenar només arribar. Vam trigar encara uns mesos, fins desembre. Però vam pujar tot una sèrie de posts corresponents als mesos anteriors, a coses que havíem anat cuinant i impressions que recordàvem. El 18 de juny va marcar un important principi, no ja del blog sinó d’una nova vida.

De quan t’instal·les a un pis i passes per l’ikea a comprar algunes coses.

La celebració de dimarts a la nit doncs, era una celebració d’aniversari, però també una celebració de carreres acabades, de beques de recerca aconseguides, de projectes que tiren endavant i d’un any sencer de convivència. Un any després havíem aconseguit acomplir molts somnis; enrera quedava l’incertesa d’aquell primer moment, d’aquell començar de zero en un país diferent, amb un idioma diferent; aquell haver de buscar feina sense tenir la més mínima idea de com es fa aquí i si es fa igual que a casa teva. Un any després i podem celebrar com n’estem de contents de com han anat les coses.

amanida2

cavaraimformatge

I així, ajudats també per aquesta terrible onada de calor que sembla que afecta Alemanya aquests dies, aquella que fa riure només de recordar aquells que ens deien que aquest any no hi hauria estiu, vam decidir fer un picnic al parc. Un pla gairebé improvitzat però que va resultar ser una gran idea.

alberginiessalsademisoisake

El menú, el que veieu; de primer unes albergínies amb salsa de miso i sake; es tracta en realitat d’una recepta japonesa coneguda amb el nom de Nasu Dengaku (茄子田楽); que consisteix bàsicament en albergínies al forn cobertes amb una sorprenent salsa feta a partir de pasta de miso, una mica de sake, mirin, sucre i oli de sèsam. Acabades de fer quan les vam posar a la carmanyola, encara estaven calentetes quan les vam posar al plat.

paaa

Després teníem una amanida de taronja amb freses de salmó d’Alaska (si ens hem de fer els japonesos, podem dir-ne ikura, però la intenció al comprar-les va ser purament i exclusivament la de delectar els nostres paladars. Què carai, estàvem de celebració!); a l’amanida hi vam afegir també uns tomaquets petits de vinya, de tons que anaven des del vermell-marró al vermell cridaner, tot passant pel groc i el taronja. A més, ja que era una celebració tan nostra vam pensar que quedaria meravellosa aromatitzada amb plantes aromàtiques del nostre jardinet; una mica de farigola i orenga fresca! Per acabar, una mica de vinagreta feta a base de mel, suc de taronja, oli d’oliva i salsa de soja i ja tenim l’amanida perfecta! Ah sí, i una mica de nous, que també hi queden bé.

huevas

delicatessen

Després uns pans de varietats diverses; amb massa mare integral (no l’havíem fet nosaltres, però aquí se’n pot comprar al forn. -incís: el millor pa de la història de la humanitat, potser? Quin sabor!! quina profunditat de matisos!!), massa mare blanc, farina de sègol i llavors de rosella. I ens els vam menjar amb una mica de guacamole (i més freses) -potser ens va faltar alguna altra cosa per posar-hi a sobre… però ostres, és que eren tan bons que també ens els hauríem pogut menjar sense res: pa amb pa. Qui necessita més?

cavaraim2

De postres, la delicadesa final: el cava (un regal especial des de Barcelona), raïm i un meravellós parmesà de sis mesos que es desfà a la boca.

Bé, sí, i el tradicional gelat al pont. Si una cosa tenim clar és que, si mai vivim a un altre lloc, aquest haurà de tenir (també) un riu bonic i una gelateria al costat.

Supervivència Küche

Uf! Se’ns acumula la feina! Aquest és el primer de dos posts que venim arrossegant des de fa dies i amb l’atabalament dels últims dies de curs no trobem el moment de fer-ho. La primera part d’aquest post doble es remonta a l’1 de juny, quan vam participar a un curs de Cuina de Supervivència. Aquí teniu la crònica.

1

Tot va començar un matí de dissabte, amb una mica de pressa, un cotxe de lloguer voltant per carreteres no gaire transitades, cruïlles confuses i els Zutatenmischung amb ganes de passar un dia tot voltant pel bosc. Dues mans al volant i les altres dues intentant no perdre’s pel plànol per tal de guiar-les a totes a Simonshofen, un més que minúscul poblet de la Frankische Schweiz (la Suïssa de la Francònia). Les mans al volant havien regalat a les dels plànols un curs de cuina a la natura (Wildnisküche) per totes quatre: què poc que s’imaginaven la de coses que haurien de fer!

La jornada va començar a les 9 del matí, on vam reunir-nos amb el grup. Les motivacions podien ser diverses però tots anàvem al mateix: a descobrir en mans de l’organitzador com fer-s’ho per sobreviure un dia al mig del no-res, al mig de la natura, amb poc més que un ganivet i ganes de cuinar amb mètodes que els Zutatenmischung mai havíem provat.

Amb aquesta presentació vam fer una petita ruta caminant amb les motxilles fins arribar a l’indret on faríem el curs: els primers torns de carregar troncs, branques seques (o el que s’hi assemblés… havia estat plovent tota la nit! I seguia…. la pluja, però, lluny d’espatllar el dia el va fer més interessant, més autèntic),  algunes lones i alguna que altra sorpresa cap a la clariana on cuinaríem.

camp

Preparant el campament i la llenya pel foc

Un cop asseguts en troncs fent rotllana, vam presentar-nos (les quatre mans nervioses, com sempre, havent-se de presentar en alemany davant de totes les altres); gent de tota mena, molts d’ells repetidors, ja que l’organitzador formava part d’una Escola de Natura on organitzen cursos diversos de supervivència. Un caçador en tota regla: amb el barret, la roba, i els coneixements del bosc i de la seva fauna i flora. Allà, un cop presentats, vam repartir-nos les tasques: alguns aniríem a recol·lectar vegetals (fulles i flors) per tal de fer la base d’una amanida. És natural que la majoria de noms ni ens sonaven (i quan no saps com es diu una planta i vius a l’estranger, la resposta a la pregunta no acostuma a il·luminar-te gaire!), així que les mans dels ZM anaven a buscar les formes de les plantes que s’assemblaven més a les que s’estaven recollint. Davant de tot dubte, però, la consigna era clara: si no saps què és, prova’l. Menja-te’n una fulla i si no és gaire amarg, cap al sarró! (probablement aquesta consigna va ser feta des d’un coneixement previ de les plantes de la zona: consti que no volem pas que cap de vosaltres es posi res a la boca sense estar-ne segur de què és!). Unes 6-7 persones van estar una mitja hora collint herbes i flors: Compteu amb 6-7 sacs plens de verd! Increïble! Mil vegades millor que qualsevol altra amanida que pogueu trobar envasada al supermercat, us en donem paraula.

amanida

L’amanida que ens vam cruspir, amb una remarcable vinagreta de mango i una mica de pa amb mantega… en aquells moments encara no sabíem si menjaríem alguna cosa més o la pluja ens impediria encendre els forns.

Altres, en especial els repetidors de cursos de l’escola, es van quedar a preparar la foguera. Una foguera que havia d’encendre’s amb la pluja caient sense parar i humitejant la llenya… tot un repte! Part d’aquest grup es va posar a tallar els troncs i branques fins tenir un tamany raonable; altres, col·locaven les fustes en posició a la futura foguera; un tercer subgrup, amb un arc envoltant una petita branca de fusta cilíndrica, anava repetint un moviment lineal, a una banda i a l’altra, tot girant la corda de l’arc al voltant de la branca; el fregament acumulat entre aquesta i la base inferior de fusta, feia cremar la fusta, però tant era si sortia fum o no (les quatre mans es van emocionar en silenci llavors): l’important són les cendres! Aquestes s’han d’acumular fins una quantitat com més gran millor… i s’han de vessar posteriorment dins d’un niu artificial de branquillons fins i secs (de l’interior d’una branca o un tronc, que l’escorça humida i viva no serveix per res). Allà, tot bufant les cendres ardents dins d’aquesta mena de cau sec de branques, es generava la guspira real. Aquest sac de branquillons es col·locaria sobre unes primeres làmines fines de fusta seca, col·locades paral·lelament les unes amb les altres, sobre uns tronquets més grans. Sobre d’aquestes, l’estructura cònica de branques i branquillons estellats ja havia estat construïda. Sota de tot això, unes grans roques de granit (d’uns 20 x 20 x 20 centímetres) començaven a acumular escalfor.

foc2

Un cop un grup i altre havien acabat amb les primeres tasques tocava la segona ronda de treballs (si bé el foc s’havia d’anar revifant i conservant, calia construir dos forns a terra: els forns courien els aliments per escalfor, fum i vapor (aquest últim no voluntari; la humitat acumulada al subsol a causa dels aiguats dels últims dies, però, no deixava alternativa); un sabor molt interessant, tant de la carn com de les verdures, entre fumat i cuit al forn, amb un gust rodó, constant, i tendre. Els forns havien de ser excavats: calia fer un esvoranc a la terra d’uns 60 centímetres de profunditat, i, suposem que depenent del que es vulgui coure al forn, d’uns 60 x 70 de base. La dificultat de trobar arrels o que aigua subterrània aparegui al sot és més elevada del que un podria imaginar, així que vam haver de repetir els forats un parell de vegades.

excavantmes

Tot col·locant amb cura les roques de granit ardents a l’interior del sot

D’altra banda, els que no excavaven amb les pales, recollien herba i preparaven els aliments a coure. Calia herba en quantitat per dividir en capes els forns. Els aliments a coure: verdures (teníem un sac de patates, naps i pastanagues portats del món civilitzat!) i carn. Pel que fa a la carn, teníem una cuixa de Reh (cabirol, una mena de cèrvol petit) i una altra de Wildschwein (porc senglar) que havien estat caçats per l’organitzador el vespre anterior. S’haurien d’embolcallar amb grans fulles lligades amb tiges d’ortiga (compte amb les fulles, clar! Cal treure’n les fulles amb guants i picar la tija per tal que agafi la consistència d’una corda i es pugui utilitzar per lligar els sarrons amb la carn). Els forns funcionarien, al cap d’un parell o tres d’hores, amb una base amb les pedres preescalfades de granit (les de la foguera). Aquestes es col·locarien (amb la pala, res de pretendre posar-hi les mans o guants, lògicament!) al fons del forat, tot cobrint-se amb una capa de gespa o herba. Les pedres no s’han de veure. Un cop ocultes sota l’herba, cal posar-hi les verdures, tornar-ho a cobrir amb herba i col·locar els sarrons amb la carn amb una darrera capa d’herba ocultant la carn. El forat fumejant s’havia de tapar per tal que funcionés com a forn i l’escalfor i el fum es mantinguin i no s’esvaeixin cap a l’exterior. Un enfilall de branques en paral·lel sobre del forat havien de fer de base d’una gran lona, la qual s’havia de sepultar sota la terra extreta als forats i una mica de fang per les vores per tapar tot possible sortida de fum. S’havia de segellar el forn del tot! I després de 3 hores i mitja, podríem gaudir de tot allò!

papillote

Tot enfarcellant la carn

Mentrestant, però, una mica per fer temps i una mica per aprendre més tècniques i coses, tocava el sector dels pans i els peixos (sense metàfores; fer pa i pescar peixos); els pans els faríem amb una massa molt senzilla de farina integral, aigua, una mica de sal i pètals d’unes flors liles, el nom de les quals, de nou, és irreconeixible. Deixem-ho en el misteri místic i la confiança que ens pugueu tenir tant a nosaltres com a les fotos dels pans que van sortir d’aquestes. Un cop feta la massa, repartida a parts iguals entre els integrants, s’aixafaria en format de pla rodó i es col·locarien directament sobre les brases. Una mitja hora trigarien i tot (el que s’havien d’anar controlant i girant, clar).

postres3

Les místiques flors liles. Ara veiem aquestes flors al jardí de la universitat, als gerros dels restaurants… i se’ns obra la gana. Què bones eren!

pa

El nostre pa abans de coure’l

I, en darrer lloc, els peixos. Potser la part més espectacular del dia va ser caçar-los. Diem caçar-los per què no els vam pas pescar, sinó treure de l’aigua com óssos en busca de preses fluvials. Amb branques d’avet uns quants (dues de les mans del Zutatenmischung van fer-ho, sí) vam haver de posar-nos dins de l’aigua, un estany d’un metre de profunditat, aigua freda i tèrbola (un no hi veia a través). Quin fred! Plovent, amb les cames a l’aire i peixos voltant i fregant-se amb aquestes. Argh! Acorralant poc a poc 4 peixos (Forelle o Truita de riu) amb les branques fins a una cantonada de l’estany i amb molta sort, es van poder anar traient de l’aigua. Després de netejar-los (i netejar-nos, siguem sincers; que havíem quedat ben macos de fang i molsa de l’estany) i treure’n les vísceres (només als peixos, sí), cada grup va poder-los cuinar a voluntat. Els Zutaten haguessin dut una motxilla extra per portar alguna que altra espècie, però, en grup amb desconeguts, es van controlar. Igualment,  hi va haver tres grups que vam preparar el peix al papillot (envoltant-lo de fulles, com havíem fet amb la carn). Dos d’aquests vam empastifar el sarró de fulles amb fang tot fent-ne una capa d’uns 1-2 centímetres de gruix. Funcionaria per cocció lenta i contínua en tota la superfície del peix, mantenint la calor. L’altre grup, va envoltar el sarró de fulles amb una capa de molsa. Aquests tres peixos anirien directes a la foguera, entre les brases. Trigarien a fer-se una mitja hora. El quart grup, en canvi, va ser més tòpic: punxant la truita en un pal i col·locant-lo en diagonal sobre de la foguera per tal de fer-lo a la brasa a la distància correcta per tal que es cogui correctament. Va ser abans d’obrir els forns que vam delectar-nos amb els diferents sabors dels peixos. El de molsa, com afruitat… estranyament lleuger i salat; els de fang, depenent d’una capa més o menys gruixuda de fang, melosos i de sabor més intens. I el peix a la brasa, amb un sabor més torradet, més habitual.

peix1

Peix amb la seva carcassa de fang

peix

Peix a la brasa

L’hora d’obrir els forns va arribar. Pales traient terra, troncs. Ja no hi havia fum, després de les tres hores! S’havien inundat una mica d’aigua, així que vam témer el pitjor… que les pedres de granit s’haguessin refredat amb l’aigua i que la cocció hagués quedat incompleta! Així que, després d’extreure els dos sarrons, vam treure les verdures, moltes d’elles ja de l’aigua. Quina llàstima, vam pensar! No haurà funcionat! Fins i tot l’organitzador va començar a comentar que li sabia greu que hagués passat allò… que tandebó es pogués menjar el que havíem cuit… Després d’enretirar les fulles mullades que cobrien la carn vam tallar-la a bocins per tal de repartir-la. Les patates, naps i pastanagues estaven com fetes al forn, però tot i que estaven estovades, mantenien el sabor i una consistència molt més alta que no pas quan es couen al forn convencional Ara li tocava a la carn. Uau. Indescriptible. Segurament el fet que fos carn gens tractada ni passada per factories ni res hi fa molt. Però la cocció va quedar espectacular. Com si es tractés de carn fumada al forn, vam anar-la tallant a trossets, per tal d’anar-ne menjant tots. El gust era molt intens, especialment el del cabirol (tot i que creiem recordar que va ser de porc senglar que no en va sobrar gens ni mica!).

carn

Després de l‘àpat principal, com si diguéssim, vam treure els panets de les brases, ens els vam menjar amb els darrers trossos de carn, i vam veure com la parella de l’organitzador preparava els postres! Fulles amb xocolata! (també duta de la civilització, no patiu) Fulles amb un sabor que recordava una mica a la menta envoltades amb una capa de xocolata desfeta al caliu de la foguera. Quin gran final! Tant de bo puguem repetir-ho un dia, sols les quatre mans, provant alguna variació de les receptes provades. Un plaer, tot el dia.

repartint

Les quatre manetes se’n van anar cap a casa a descansar. El dia havia estat llarg i havien treballat molt!

postres1

I de postres… fulles mentolades amb xocolata! Tota una delicatessen!

ZM a Stockholm (und Uppsala)

cases

Aquesta setmana dues de les quatre mans de ZM han volat cap a Suècia amb la Universitat per a veure un parell de biblioteques i remenar uns quants manuscrits. Entre llibre i llibre, però, hem volgut treure també una mica el nas per la ciutat. Aquest cop, sense restaurants. Estocolm té alguns raconets destacables que queden, però, eclipsats per la gran quantitat de turisme que invaeix la ciutat. Ens quedem amb el casc antic, malgrat que mostra punts de parc temàtic que et fan dubtar si ets a Escandinàvia o al barri gòtic de Barcelona, amb les seves botigues de records i les cafeteries inflades de clients que es deixen allà el pressupost de les vacances.

coopCadascú té les seves debilitats, què voleu, i el que no hem pogut ressistir ha estat ficar-nos als supermercats i mirar quines coses cruspeixen els suecs. I és clar, allà teniu el peix, el meravellós peix fresquíssim, en varietats que ja havíem oblidat (a Alemanya en trobem, però no és comparable). Fins i tot una safata de sushi que vam comprar va resultar a ser una deliciosa sorpresa de frescor marina (sí, ja sabem que és pecat comprar sushi al súper, però és que tenia una bona pinta com poques n’hem vist abans a aquests llocs!!).

peixTambé és molt destacable la infinita varietat de pans que s’hi poden trobar; torradetes, pans especiats d’aquells que tan bons resulten acompanyats d’un bon tall de salmó (sí, la cosa arriba a l’obsessió…!!) o una mica de formatge (algú ha dit en format tub de pasta de dents? Per què no?) o amb una bona crema d’anxoves, com la que hem esmorzat dia sí i dia també aquests dies (això només ho subscriurien dues de les quatre mans, val a dir).

torrades

Knäckebröd en totes les formes i varietats possibles. Potser la secció més extensa de tot supermercat suec.

I si els pans i panets dels súpers ja ens semblaven impressionants, si per casualitat ens plantejàvem treure el nas per algun forn ens trobàvem amb aquest panorama. El de la fotografia el podeu trobar al casc antic d’Estocolm, amb un sostre preciós i una decoració blanca, pura i minimalista. Els pans, espectaculars. Potser lluny de la butxaca dels simples mortals com nosaltres (bé, no tots, però ja era l’últim dia i només ens quedaven algunes corones).

forn

Sobre els pastissos, jutgeu vosaltres mateixos. Les dues mans que van viatjar a Suècia són més d’anxoves que de dolços, però queda pendent per a un proper viatge per terres nòrdiques el fet de clavar una mossegadeta a alguna d’aquestes delícies que entren tant per la vista….!

forn_past

A la dreta de l’aparador, de color verd, trobeu les anomenades Prinsesstårta, que a Suècia es poden trobar a qualsevol racó on venguin dolç!

I en això vam invertir les últimes vint corones. Un deliciós brioix de canyella farcit de crema, amb un toc de cardamom (autèntic i de veritat, feia crec crec i tot!). Simplement espectacular….!

kanel

Un altre clàssic de la pastisseria sueca: Kanelbullar. Aquest farcit de crema i cardamom. Extraordinari.

cardamom

nyam!

Ens va agradar especialment el mercat d’Estocolm, ja lluny del casc antic (i per això més real, al nostre criteri!). Per dins, botigues de formatges, embotits, verdures, queviures diversos i, és clar, peixateries!

Mercat d’Estocolm des de l’exterior

Ens va recordar força els mercats de Barcelona, però en aquest cas diem això com a un record positiu. Els mercats són un lloc meravellós, on perdre’s-hi durant hores… i on realment un sí s’hauria de gastar el pressupost de les vacances!! Discupleu si les fotografies no són molt meravelloses. En aquests racons perduts que són patrimoni de les ciutats el que més ens agrada és barrejar-nos entre la gent, sense fer pinta de turistes, mirar, tafanejar i assaborir amb la mirada tot allò que aquella gent que es passa el dia a les cafeteries no veu!

mercatD’Uppsala us en podem ensenyar poc. Molt destacable la catedral i les inscripcions rúniques que podeu trobar plantades al seu voltant, així com l’auditori, visible a la llunyania des de qualsevol punt de la ciutat.

domupps

runes

L’auditori d’Uppsala

Una de les relaxades Sales de Lectura de la biblioteca de la Universitat. Molt sueca tota ella.

A Uppsala ens vam passar practicament tot el dia a la biblioteca, treballant. Però la ciutat en sí, com us diem, poca cosa té per a oferir al visitant. O si la té tampoc la vam saber trobar!

sostre

El sostre de la catedral d’Uppsala

I d’aquesta manera han anat passant els dies d’aquesta setmana, entre llibres, biblioteques i visites al supermercat. Una setmana interessant, d’aquelles en què et quedes amb les ganes de més alhora que vas omplint a poc a poc la maleta amb cosetes que t’enduràs a casa per seguir menjant i compartir-lo amb les dues mans que s’han quedat a Alemanya. Ara, però, hem de tornar al ritme normal!

stockh

El port d’Estocolm

Per acabar, simplement una imatge de les flors que podeu trobar al jardí de la Universitat d’Uppsala, radiants.

flors

Geburtstag dinar de drei pastissos per a drei celebracions

espelmes

El dinar d’ahir era un dinar especial per moltes coses. Primer, i el més important, per què celebràvem que dues de les quatre mans ja són arquitectes; segon, per què celebràvem un aniversari (d’aquelles mateixes quatre mans!) i tercer, per què celebràvem el Sant Jordi que el dia que corresponia no havíem pogut celebrar (bé, potser això últim era una mica gratuït, però es tractava de fer tres pastissos i era l’excusa perfecta!). I quina manera millor de celebrar tot plegat que amb tres pastissos diferents, cadascun pensat per què quedés bé amb els altres, sense atipar-nos massa (la idea de tres pastissos podia acabar amb els nostres estòmacs explotant, bàsicament) i que es poguessin deixar majoritàriament preparats el dia anterior, ja que les dues mans arquitectes arribaven aquell mateix dia des de Barcelona, poques hores abans i no hi havia temps per posar-se a cuinar aquell matí!

El primer dels tres pastissos va ser l’últim en ser escollit. Va arribar sol, de fet, inspirat per allò que havíem trobat al mercat. Ja teníem clar què fer de segon, però el primer… ja que el segon ja tindria una textura de mousse, no volíem fer més del mateix. La idea d’una quiche, tampoc ens agradava, ja que haurien estat massa ous (tenint en compte, de nou, el segon). I tot regirant per la pàgina que ens havia il·luminat amb el segon, vam trobar una tatin de carxofes i parmesà que ens va enamorar de seguida. Aquell concepte seria perfecte per allò que volíem fer. Tot pensant que era una bona idea vam remenar pel google, tot mirant altres combinacions del mateix. Vam trobar-ne una altra que mesclava ceba caramelitzada amb poma. – Ceba caramelitzada!!! Potser això encara ens agradava més que la idea de les carxofes… i al pensar en la ceba vam recordar unes cebes que havíem vist al mercat feia temps, petitones, que quedarien d’allò més boniques en un tatin individual. I tot remenant encara vam veure’n un altre, amb tomàquet. La idea ens va agradar, tenia unes fotos molt vistoses, però semblava també força més complicada. I sobretot havíem de pensar que el dia següent no teníem temps de posar-nos a la cuina. Però vam anar a comprar i allà hi eren; un paquet de tomàquets cherry de formes i colors variats, amb una olor que els traïcionava i que demanava a crits: utilizeu-nos!!! I així van acabar a la cistella i el tatin, sentenciat: seria de tomàquets i cebetes petites. Meravellós. Per a fer-lo vam caramelitzar primer les cebes, tallades per la meitat (volíem que conservessin la forma el màxim possible); les vam fer a foc molt lent amb una mica d’oli i quan començaven a ser transparents, hi vam afegir una cullerada gran de sucre morè; vam remenar una mica i vam abocar-hi dues cullerades de vinagre de mòdena i vam deixar reduïr per tal d’evaporar-ne l’acidesa. D’altra banda, vam fer els tomàquets cherry al forn durant uns vint minuts, oberts per la meitat. Després, a part, vam preparar una mica de caramel tot desfent uns cent grams de sucre morè amb una cullerada d’aigua i escalfant-lo amb compte, sense deixar de remenar, fins a obtenir el caramel. Vam abocar el caramel dins un parell de motlles petits (nosaltres vam utilizar aquelles cassoletes de fang que es fan servir per a la crema catalana), que prèviament havíem untat amb una mica d’oli. A sobre hi vam posar els tomàquets, amb el tall a sota (que és el que després quedarà a dalt, quan li donem la volta) i les cebetes amb la reducció, tot mirant que quedessin ben apretadets. Així ho vam deixar fins el dia següent, quan només caldria, per tal de menjar-ho calent, tapar les cassoletes amb uns cercles de massa brisa, de diàmetre una mica més gran que la cassoleta. Després, cap al forn, preescalfat a 200 uns quinze minuts o fins que veiem que sigui daurada la superfície. Treiem del forn i esperem un parell de minuts (que el caramel, quan bull fa respecte) i amb molt de compte donem la volta a les cassoletes sobre el plat on les servirem, de manera que la massa brisa quedi a la part de sota i el tomàquet i la ceba caramelitzada a sobre. I ja tenim muntat el plat! Val a dir que aquest va ser, potser, el més deliciós dels tres pastissos, dolcet i amb un punt àcid que aportaven els tomàquets, molt recomanable en tots els aspectes i molt fàcil de fer.

El segon pastís va ser, al seu temps, una conseqüència del tercer. Vam trobar-lo a la mateixa pàgina i va ser un amor a primera vista. D’aquells que només veure’l te n’imagines el sabor i penses que l’has de fer necessàriament i indiscutiblement hic et nunc. I així va ser. El concepte és bàsicament el mateix que el del flam: una barreja d’ous i nata feta al bany maria durant una hora al forn, ben lentament. L’únic que en comptes de posar-li sucre per a endolcir-lo hi afegim pebrot i albergínia triturats i el convertim en un meravellós segon plat salat. O un plat únic acompanyat d’una amanida (endevineu què soparem avui? La part bona de ser dos és que quan fas coses bones i en sobra, pots repetir al dia següent!!). Primer el vam menjar amb la forquilla. Després vam descobrir que untat en unes torradetes, com si fos un paté i amb una mica d’olivada era encara millor. Un plat molt bo i pràctic per la senzillesa de la seva preparació, que es menja fred i aguanta bé sense alterar-se si el guardem a la nevera. En el nostre cas potser va quedar una mica eclipsat pel sabor extraordinari del primer plat… però ens va encantar també!

pastis

I per últim el pastís dels pastissos. El que va tenir l’honor d’anar coronat d’espelmes: el pastís d’aniversari. Volíem, de nou, un pastís lleuger, vistós i d’algun sabor especial i personal. I així va ser aquest pastís, de prèssec amb almíbar, un dels postres preferits de les mans arquitectes! :p I després de remenar moltes receptes, incloent-ne una d’orígen alemany anomenada Spiegeleierkuchen, on els prèssecs fan veure que són ous ferrats… finalment la guanyadora va ser aquesta, de nata, iogurt grec i bocins de prèssec a la base i una cobertura de gelatina de prèssec. Vam basar-nos en aquesta recepta, amb la diferència que no hi vam posar bescuit al mig… però el motiu va ser un error de càlcul i una quantitat de nata i iogurt massa elevada que havíem d’utilizar com fos…. així que vam fer un pastís on hi hagués més capa de nata i algunes porcions individuals extres … però es clar, la part del mig va haver de ser sacrificada a favor d’una major quantitat de nata i iogurt… sort que entra sol!! ^^”

Mona de Ostern

Sí, sí, que és demà, ja ho sabem…! Però us la volíem ensenyar i, amb l’excusa, n’hem esmorzat un tros :p I al cap i a la fi, avui per aquí és dia de cercar ous al jardí. Diumenge de Pasqua. Celebrem la primavera.

oster0

Nosaltres hem fet aquesta mona, petitona però colorida, amb un farcit de crema de mango i nespres, per tal de donar-li el toc personal. Per a fer-la hem partit de l’elaboració d’un pa de pessic de 4 ous, 125 grams de sucre, 125 grams de farina i un polsim de llevat (hi ha qui diu que el pa de pessic no en porta, i que obté el seu volum i esponjositat a base de batre les clares a punt de neu i d’emblanquinar els rovells i el sucre a part). Però hem de confessar que ens feia por que ens sortís un xurro i vam posar-hi una mica de llevat, mentre ningú no mirava. A més, hi vam posar ratlladura d’una llimona per a aromatitzar la massa. Batem les clares i els rovells per separat, amb força i tamisem la farina amb compte. Afegim poc a poc la farina tamisada a les clares i els rovells, que haurem barrejat i ho aboquem en un motlle d’enfornar, que prèviament haurem untat amb mantega i on hi haurem col·locat un paper d’enfornar (el qual quedarà agafat gràcies a la mantega… quan veieu com de fàcil resulta de netejar el motlle quan l’hem folrat, agraïreu aquest pas!). Ho posem al forn prèviament escalfat (important posar-lo quan ha assolit la temperatura desitjada, 180º, si no ens baixarà). I encara més important, no obrir-lo durant la cocció (També es desinflaria). El tenim una mitja hora i el treiem. El podem deixar refredar sobre una reixeta; millor si el desmotllem quan encara és calent.

Mentre es va refredant podem anar preparant la crema de rovell (el DIEC diu que aquesta crema ensucrada rep el nom de “gema”. A nosaltres aquesta paraula ens recorda perillosament  la gent que anomena el rovell “gema”, en una traducció cutre de “yema” en castellà, així que des d’aquí ens rebel·lem contra la denominació correcta d’aquesta crema i li direm crema de rovell. Però ja sabeu a quina ens referim). Doncs bé, per a fer-la haurem de posar la mateixa proporció d’ou i sucre. Per a fer-ho agafem uns sis ous (segons la quantitat que volguem, nosaltres és la que vam posar) i els pesem. En el nostre cas pesàven 400 gr, als que vam restar 10 grams de la closca. En un bol batem els ous amb 180 grams d’aigua i ho pasem per un colador. Després pesem la mateixa quantitat de sucre i el barregem amb 30 grams de farina de blat de moro. Ajuntem les dues parts i ho posem en una cassoleta al foc, sense parar de remenar fins que espessi. Un cop ha agafat força consistència ho posem en un altre recipient i ho deixem refredar.

Ara podem anar preparant les dues plaques de bescuit, que farem a partir del pa de pessic. Amb un ganivet de serra o una serreta especial per tallar pastissos (que tenia un nom d’un instrument musical, però ara no ens en recordem!) obrim el pa de pessic en dues parts d’alçada semblant. Tallem també la part de dalt de manera que ens quedin dues planxes el més perfectes possibles. Retallem els laterals per a igualar les dues parts amb la forma desitjada. Després pintem les dues planxes amb un almívar aromatitzat i hi posem la crema que volguem entre planxa i planxa. Nosaltres, com us hem avançat, hi vam posar una crema de mango i nespres però hi podeu posar qualsevol cosa que us vingui de gust; nata, trufa, alguna melmelada o fins i tot, més crema de rovell. Tornem a muntar el pastís i el cobrim amb la crema, tot igualant-la amb un ganivet o una paleta.

Per últim col·loquem el crocant amb molt de compte i paciència i posem la mona sobre el plat on la presentarem. Decorem, per acabar, amb ous de xocolata i cireres confitades i, es clar, amb unes quantes plomes de colors!

Streusel de Ruibarbre i crema pastissera

conjunt

Tímidament la primavera va arribant i, si en alguna cosa es nota, és que per fi es troben ruibarbres al mercat. Hem de dir que a nosaltres ens fa especial il·lusió, ja que la temporada del ruibarbre és de principis de primavera a principis d’estiu així que quan vam arribar a Alemanya fa ja vuit mesos, tot i que encara se’n trobaven a les parades de fruita del carrer, entre instal·lar-nos i tot, no ens va donar massa temps a preparar-ne res. I és una cosa que venia molt de gust, la veritat, ja que aquest peculiar vegetal, tot i que és possible trobar-lo a Barcelona (a la Boqueria, per exemple, n’hem vist) no és habitual i probablement molts de vosaltres no l’haureu vist mai.

El seu sabor és dolç i una mica àcid, per la qual cosa el fa perfecte per a fer pastissos i dolços, melmelades o fins i tot, per a afegir-lo a alguna amanida. Dues de les mans de Zutatenmischung el coneixen de fa molts anys, quan de petites havien anat a Suïssa i havien descobert allà el iogurt de ruibarbre i vainilla. No sabien què era exactament (pels dibuixos de la tapa creien que era una mena d’api, tot i que no tenia gust a api!). El que sí sabien era que els havia encantat i així es va convertir en un habitual dels viatges a Suïssa i arreu on hi hagués qualsevol cosa a tastar amb sabor a ruibarbre.

Els ruibarbres en qüestió.

Així doncs, fer-ne un berenar, un Streusel en aquest cas, era quelcom que esperàvem amb molta il·lusió. Avui, veient que ja havien baixat una mica de preu en relació al primer dia que van treure el cap a les parades, hem tornat a casa amb dos talls de ruibarbre ben formosos i ens hem posat a fer aquest dolç típic alemany, al que hi hem afegit una capa de crema pastissera en substitut del típic pudding de vainilla i quark que s’afegeix habitualment a l’invent. La paraula Streusel fa referència a aquesta massa esgranada que ve a ser la mateixa que en anglès és coneguda amb el nom de crumble i que consisteix en farina barrejada amb mantega i transformada en una mena d’engrunes que, al enfornar-les, es tornen cruixents i realcen deliciosament el sabor de la fruita.

Per a preparar-lo posarem així mig got de farina i uns dauets de mantega freda de la nevera, tallada com més petita millor i l’anirem esgranant poc a poc amb les mans, desfent-la fins a formar una mena d’engrunes. Agafem una plata on muntarem l’Streusel i l’engreixem amb una mica de mantega i farina per tal que no se’ns enganxi al posar-ho al forn. Posem la barreja anterior sobre la base de la plata i l’apretem una mica fins a formar una base que servirà com a base de galeta. La posem al forn calent durant uns deu minuts, vigilant que no es torri massa, per a que es faci una mica.

nou

Mentrestant podem anar fent la crema pastissera; posem a bullir un got i mig de llet amb una pell de llimona amb una branca de canyella i la deixem infusionar mitja hora com a mínim; mentrestant  batem quatre ous junt a uns 100 grams de sucre (més o menys en funció de la dolçor preferida) i hi afegim una cullerada de midó o farina de blat de moro, que servirà per acabar d’espessir. Ho aboquem a la llet infusionada (a la qual haurem tret la canyella i la llimona) i hi posem una mica de vainilla natural en pols (opcional). Escalfem a foc lent sense parar de remenar fins que hagi espessit. Deixem que s’atemperi una mica i ho aboquem amb compte sobre la base de l’Streusel. Tallem els dos ruibarbres en bocins d’uns tres o quatre centrímetres, al gust i els escampem sobre la capa de crema. Per a acabar, per sobre, hi posem la resta de farina esgranada, que haurem barrejat amb una mica de sucre morè i una mica de canyella.

macro

Evidentment podeu fer l’Streusel amb qualsevol cosa que us vingui de gust. Una bona proposta és fer-lo amb prèssec, albercocs o, si voleu alguna cosa més àcida, amb fruits del bosc. Per a degustar-lo, a temperatura ambient és molt bo, però si li podeu donar un toc calent abans de servir-lo, us encantarà. Com a variant també el podeu preparar a la manera anglesa, simplement posant el crumble o Streusel sobre la fruita (sense la base de galeta) amb una mica de sucre morè per sobre i enfornant-ho directament.