Picnic-celebració 1. Jahr !

El dia 18 de juny vam fer un any al nostre pis de Bamberg. El dia 15 de l’any passat havíem aterrat a aquesta meravellosa ciutat, patrimoni de la humanitat i un racó del món on viure que ens enamora cada dia més.

És difícil de descriure la sensació que un pot tenir quan arriba a una ciutat totalment nova (dues de les quatre mans hi havien estat, de passada, feia alguns anys, però l’oblit s’havia encarregat d’esborrar-ne bastant el rastre). Tot el que veus des que poses els peus a l’estació de tren (vam arribar en tren, des de Nürnberg, on és l’aeroport més proper) és com una imatge de valor incalculable, una impressió que mai oblidarem. Estàs veient per primer cop els carrers, edificis, botigues, racons que veuràs cada dia durant els propers anys. No ets un turista que veu una bonica ciutat. Viuràs allà. Ets d’allà. Recordem el viatge en tren, el senyor que va parlar amb nosaltres i ens va dir que Bamberg era molt bonic, els carrers que ara recorrem cada dia per anar a la universitat i que aquell dia devoràvem amb els ulls, escanejant tots els racons, amb els ulls com plats, com si per obrir-los més poguessim veure més coses. Recordem el fet de buscar quina era casa nostra, que només havíem vist per internet. Aquell pujar les escales. Aquell: darrera d’aquesta porta hi ha casa teva.

DSC07123

Bamberg, fa un any

I així va ser com els Zutatenmischung vam aterrar a Alemanya, carregats amb tot el que podíem carregar a sobre; dues maletes grans i dues bosses d’equipatge de mà, roba, un parell de paelles i una taula de fusta per tallar, gegantina i feixuga, que només Déu sap com ens va ser d’útil aquells primers dies. La resta arribarien aviat per missatgeria i un parell de viatges a comprar mobles i les mil i una coses que un sembla que necessita per viure.

Un any ja d’ençà d’aquells primers dies. Una volta al calendari. Aviat una nova coca de Sant Joan. Sí, d’acord, el blog no el vam estrenar només arribar. Vam trigar encara uns mesos, fins desembre. Però vam pujar tot una sèrie de posts corresponents als mesos anteriors, a coses que havíem anat cuinant i impressions que recordàvem. El 18 de juny va marcar un important principi, no ja del blog sinó d’una nova vida.

De quan t’instal·les a un pis i passes per l’ikea a comprar algunes coses.

La celebració de dimarts a la nit doncs, era una celebració d’aniversari, però també una celebració de carreres acabades, de beques de recerca aconseguides, de projectes que tiren endavant i d’un any sencer de convivència. Un any després havíem aconseguit acomplir molts somnis; enrera quedava l’incertesa d’aquell primer moment, d’aquell començar de zero en un país diferent, amb un idioma diferent; aquell haver de buscar feina sense tenir la més mínima idea de com es fa aquí i si es fa igual que a casa teva. Un any després i podem celebrar com n’estem de contents de com han anat les coses.

amanida2

cavaraimformatge

I així, ajudats també per aquesta terrible onada de calor que sembla que afecta Alemanya aquests dies, aquella que fa riure només de recordar aquells que ens deien que aquest any no hi hauria estiu, vam decidir fer un picnic al parc. Un pla gairebé improvitzat però que va resultar ser una gran idea.

alberginiessalsademisoisake

El menú, el que veieu; de primer unes albergínies amb salsa de miso i sake; es tracta en realitat d’una recepta japonesa coneguda amb el nom de Nasu Dengaku (茄子田楽); que consisteix bàsicament en albergínies al forn cobertes amb una sorprenent salsa feta a partir de pasta de miso, una mica de sake, mirin, sucre i oli de sèsam. Acabades de fer quan les vam posar a la carmanyola, encara estaven calentetes quan les vam posar al plat.

paaa

Després teníem una amanida de taronja amb freses de salmó d’Alaska (si ens hem de fer els japonesos, podem dir-ne ikura, però la intenció al comprar-les va ser purament i exclusivament la de delectar els nostres paladars. Què carai, estàvem de celebració!); a l’amanida hi vam afegir també uns tomaquets petits de vinya, de tons que anaven des del vermell-marró al vermell cridaner, tot passant pel groc i el taronja. A més, ja que era una celebració tan nostra vam pensar que quedaria meravellosa aromatitzada amb plantes aromàtiques del nostre jardinet; una mica de farigola i orenga fresca! Per acabar, una mica de vinagreta feta a base de mel, suc de taronja, oli d’oliva i salsa de soja i ja tenim l’amanida perfecta! Ah sí, i una mica de nous, que també hi queden bé.

huevas

delicatessen

Després uns pans de varietats diverses; amb massa mare integral (no l’havíem fet nosaltres, però aquí se’n pot comprar al forn. -incís: el millor pa de la història de la humanitat, potser? Quin sabor!! quina profunditat de matisos!!), massa mare blanc, farina de sègol i llavors de rosella. I ens els vam menjar amb una mica de guacamole (i més freses) -potser ens va faltar alguna altra cosa per posar-hi a sobre… però ostres, és que eren tan bons que també ens els hauríem pogut menjar sense res: pa amb pa. Qui necessita més?

cavaraim2

De postres, la delicadesa final: el cava (un regal especial des de Barcelona), raïm i un meravellós parmesà de sis mesos que es desfà a la boca.

Bé, sí, i el tradicional gelat al pont. Si una cosa tenim clar és que, si mai vivim a un altre lloc, aquest haurà de tenir (també) un riu bonic i una gelateria al costat.

Anuncis

Supervivència Küche

Uf! Se’ns acumula la feina! Aquest és el primer de dos posts que venim arrossegant des de fa dies i amb l’atabalament dels últims dies de curs no trobem el moment de fer-ho. La primera part d’aquest post doble es remonta a l’1 de juny, quan vam participar a un curs de Cuina de Supervivència. Aquí teniu la crònica.

1

Tot va començar un matí de dissabte, amb una mica de pressa, un cotxe de lloguer voltant per carreteres no gaire transitades, cruïlles confuses i els Zutatenmischung amb ganes de passar un dia tot voltant pel bosc. Dues mans al volant i les altres dues intentant no perdre’s pel plànol per tal de guiar-les a totes a Simonshofen, un més que minúscul poblet de la Frankische Schweiz (la Suïssa de la Francònia). Les mans al volant havien regalat a les dels plànols un curs de cuina a la natura (Wildnisküche) per totes quatre: què poc que s’imaginaven la de coses que haurien de fer!

La jornada va començar a les 9 del matí, on vam reunir-nos amb el grup. Les motivacions podien ser diverses però tots anàvem al mateix: a descobrir en mans de l’organitzador com fer-s’ho per sobreviure un dia al mig del no-res, al mig de la natura, amb poc més que un ganivet i ganes de cuinar amb mètodes que els Zutatenmischung mai havíem provat.

Amb aquesta presentació vam fer una petita ruta caminant amb les motxilles fins arribar a l’indret on faríem el curs: els primers torns de carregar troncs, branques seques (o el que s’hi assemblés… havia estat plovent tota la nit! I seguia…. la pluja, però, lluny d’espatllar el dia el va fer més interessant, més autèntic),  algunes lones i alguna que altra sorpresa cap a la clariana on cuinaríem.

camp

Preparant el campament i la llenya pel foc

Un cop asseguts en troncs fent rotllana, vam presentar-nos (les quatre mans nervioses, com sempre, havent-se de presentar en alemany davant de totes les altres); gent de tota mena, molts d’ells repetidors, ja que l’organitzador formava part d’una Escola de Natura on organitzen cursos diversos de supervivència. Un caçador en tota regla: amb el barret, la roba, i els coneixements del bosc i de la seva fauna i flora. Allà, un cop presentats, vam repartir-nos les tasques: alguns aniríem a recol·lectar vegetals (fulles i flors) per tal de fer la base d’una amanida. És natural que la majoria de noms ni ens sonaven (i quan no saps com es diu una planta i vius a l’estranger, la resposta a la pregunta no acostuma a il·luminar-te gaire!), així que les mans dels ZM anaven a buscar les formes de les plantes que s’assemblaven més a les que s’estaven recollint. Davant de tot dubte, però, la consigna era clara: si no saps què és, prova’l. Menja-te’n una fulla i si no és gaire amarg, cap al sarró! (probablement aquesta consigna va ser feta des d’un coneixement previ de les plantes de la zona: consti que no volem pas que cap de vosaltres es posi res a la boca sense estar-ne segur de què és!). Unes 6-7 persones van estar una mitja hora collint herbes i flors: Compteu amb 6-7 sacs plens de verd! Increïble! Mil vegades millor que qualsevol altra amanida que pogueu trobar envasada al supermercat, us en donem paraula.

amanida

L’amanida que ens vam cruspir, amb una remarcable vinagreta de mango i una mica de pa amb mantega… en aquells moments encara no sabíem si menjaríem alguna cosa més o la pluja ens impediria encendre els forns.

Altres, en especial els repetidors de cursos de l’escola, es van quedar a preparar la foguera. Una foguera que havia d’encendre’s amb la pluja caient sense parar i humitejant la llenya… tot un repte! Part d’aquest grup es va posar a tallar els troncs i branques fins tenir un tamany raonable; altres, col·locaven les fustes en posició a la futura foguera; un tercer subgrup, amb un arc envoltant una petita branca de fusta cilíndrica, anava repetint un moviment lineal, a una banda i a l’altra, tot girant la corda de l’arc al voltant de la branca; el fregament acumulat entre aquesta i la base inferior de fusta, feia cremar la fusta, però tant era si sortia fum o no (les quatre mans es van emocionar en silenci llavors): l’important són les cendres! Aquestes s’han d’acumular fins una quantitat com més gran millor… i s’han de vessar posteriorment dins d’un niu artificial de branquillons fins i secs (de l’interior d’una branca o un tronc, que l’escorça humida i viva no serveix per res). Allà, tot bufant les cendres ardents dins d’aquesta mena de cau sec de branques, es generava la guspira real. Aquest sac de branquillons es col·locaria sobre unes primeres làmines fines de fusta seca, col·locades paral·lelament les unes amb les altres, sobre uns tronquets més grans. Sobre d’aquestes, l’estructura cònica de branques i branquillons estellats ja havia estat construïda. Sota de tot això, unes grans roques de granit (d’uns 20 x 20 x 20 centímetres) començaven a acumular escalfor.

foc2

Un cop un grup i altre havien acabat amb les primeres tasques tocava la segona ronda de treballs (si bé el foc s’havia d’anar revifant i conservant, calia construir dos forns a terra: els forns courien els aliments per escalfor, fum i vapor (aquest últim no voluntari; la humitat acumulada al subsol a causa dels aiguats dels últims dies, però, no deixava alternativa); un sabor molt interessant, tant de la carn com de les verdures, entre fumat i cuit al forn, amb un gust rodó, constant, i tendre. Els forns havien de ser excavats: calia fer un esvoranc a la terra d’uns 60 centímetres de profunditat, i, suposem que depenent del que es vulgui coure al forn, d’uns 60 x 70 de base. La dificultat de trobar arrels o que aigua subterrània aparegui al sot és més elevada del que un podria imaginar, així que vam haver de repetir els forats un parell de vegades.

excavantmes

Tot col·locant amb cura les roques de granit ardents a l’interior del sot

D’altra banda, els que no excavaven amb les pales, recollien herba i preparaven els aliments a coure. Calia herba en quantitat per dividir en capes els forns. Els aliments a coure: verdures (teníem un sac de patates, naps i pastanagues portats del món civilitzat!) i carn. Pel que fa a la carn, teníem una cuixa de Reh (cabirol, una mena de cèrvol petit) i una altra de Wildschwein (porc senglar) que havien estat caçats per l’organitzador el vespre anterior. S’haurien d’embolcallar amb grans fulles lligades amb tiges d’ortiga (compte amb les fulles, clar! Cal treure’n les fulles amb guants i picar la tija per tal que agafi la consistència d’una corda i es pugui utilitzar per lligar els sarrons amb la carn). Els forns funcionarien, al cap d’un parell o tres d’hores, amb una base amb les pedres preescalfades de granit (les de la foguera). Aquestes es col·locarien (amb la pala, res de pretendre posar-hi les mans o guants, lògicament!) al fons del forat, tot cobrint-se amb una capa de gespa o herba. Les pedres no s’han de veure. Un cop ocultes sota l’herba, cal posar-hi les verdures, tornar-ho a cobrir amb herba i col·locar els sarrons amb la carn amb una darrera capa d’herba ocultant la carn. El forat fumejant s’havia de tapar per tal que funcionés com a forn i l’escalfor i el fum es mantinguin i no s’esvaeixin cap a l’exterior. Un enfilall de branques en paral·lel sobre del forat havien de fer de base d’una gran lona, la qual s’havia de sepultar sota la terra extreta als forats i una mica de fang per les vores per tapar tot possible sortida de fum. S’havia de segellar el forn del tot! I després de 3 hores i mitja, podríem gaudir de tot allò!

papillote

Tot enfarcellant la carn

Mentrestant, però, una mica per fer temps i una mica per aprendre més tècniques i coses, tocava el sector dels pans i els peixos (sense metàfores; fer pa i pescar peixos); els pans els faríem amb una massa molt senzilla de farina integral, aigua, una mica de sal i pètals d’unes flors liles, el nom de les quals, de nou, és irreconeixible. Deixem-ho en el misteri místic i la confiança que ens pugueu tenir tant a nosaltres com a les fotos dels pans que van sortir d’aquestes. Un cop feta la massa, repartida a parts iguals entre els integrants, s’aixafaria en format de pla rodó i es col·locarien directament sobre les brases. Una mitja hora trigarien i tot (el que s’havien d’anar controlant i girant, clar).

postres3

Les místiques flors liles. Ara veiem aquestes flors al jardí de la universitat, als gerros dels restaurants… i se’ns obra la gana. Què bones eren!

pa

El nostre pa abans de coure’l

I, en darrer lloc, els peixos. Potser la part més espectacular del dia va ser caçar-los. Diem caçar-los per què no els vam pas pescar, sinó treure de l’aigua com óssos en busca de preses fluvials. Amb branques d’avet uns quants (dues de les mans del Zutatenmischung van fer-ho, sí) vam haver de posar-nos dins de l’aigua, un estany d’un metre de profunditat, aigua freda i tèrbola (un no hi veia a través). Quin fred! Plovent, amb les cames a l’aire i peixos voltant i fregant-se amb aquestes. Argh! Acorralant poc a poc 4 peixos (Forelle o Truita de riu) amb les branques fins a una cantonada de l’estany i amb molta sort, es van poder anar traient de l’aigua. Després de netejar-los (i netejar-nos, siguem sincers; que havíem quedat ben macos de fang i molsa de l’estany) i treure’n les vísceres (només als peixos, sí), cada grup va poder-los cuinar a voluntat. Els Zutaten haguessin dut una motxilla extra per portar alguna que altra espècie, però, en grup amb desconeguts, es van controlar. Igualment,  hi va haver tres grups que vam preparar el peix al papillot (envoltant-lo de fulles, com havíem fet amb la carn). Dos d’aquests vam empastifar el sarró de fulles amb fang tot fent-ne una capa d’uns 1-2 centímetres de gruix. Funcionaria per cocció lenta i contínua en tota la superfície del peix, mantenint la calor. L’altre grup, va envoltar el sarró de fulles amb una capa de molsa. Aquests tres peixos anirien directes a la foguera, entre les brases. Trigarien a fer-se una mitja hora. El quart grup, en canvi, va ser més tòpic: punxant la truita en un pal i col·locant-lo en diagonal sobre de la foguera per tal de fer-lo a la brasa a la distància correcta per tal que es cogui correctament. Va ser abans d’obrir els forns que vam delectar-nos amb els diferents sabors dels peixos. El de molsa, com afruitat… estranyament lleuger i salat; els de fang, depenent d’una capa més o menys gruixuda de fang, melosos i de sabor més intens. I el peix a la brasa, amb un sabor més torradet, més habitual.

peix1

Peix amb la seva carcassa de fang

peix

Peix a la brasa

L’hora d’obrir els forns va arribar. Pales traient terra, troncs. Ja no hi havia fum, després de les tres hores! S’havien inundat una mica d’aigua, així que vam témer el pitjor… que les pedres de granit s’haguessin refredat amb l’aigua i que la cocció hagués quedat incompleta! Així que, després d’extreure els dos sarrons, vam treure les verdures, moltes d’elles ja de l’aigua. Quina llàstima, vam pensar! No haurà funcionat! Fins i tot l’organitzador va començar a comentar que li sabia greu que hagués passat allò… que tandebó es pogués menjar el que havíem cuit… Després d’enretirar les fulles mullades que cobrien la carn vam tallar-la a bocins per tal de repartir-la. Les patates, naps i pastanagues estaven com fetes al forn, però tot i que estaven estovades, mantenien el sabor i una consistència molt més alta que no pas quan es couen al forn convencional Ara li tocava a la carn. Uau. Indescriptible. Segurament el fet que fos carn gens tractada ni passada per factories ni res hi fa molt. Però la cocció va quedar espectacular. Com si es tractés de carn fumada al forn, vam anar-la tallant a trossets, per tal d’anar-ne menjant tots. El gust era molt intens, especialment el del cabirol (tot i que creiem recordar que va ser de porc senglar que no en va sobrar gens ni mica!).

carn

Després de l‘àpat principal, com si diguéssim, vam treure els panets de les brases, ens els vam menjar amb els darrers trossos de carn, i vam veure com la parella de l’organitzador preparava els postres! Fulles amb xocolata! (també duta de la civilització, no patiu) Fulles amb un sabor que recordava una mica a la menta envoltades amb una capa de xocolata desfeta al caliu de la foguera. Quin gran final! Tant de bo puguem repetir-ho un dia, sols les quatre mans, provant alguna variació de les receptes provades. Un plaer, tot el dia.

repartint

Les quatre manetes se’n van anar cap a casa a descansar. El dia havia estat llarg i havien treballat molt!

postres1

I de postres… fulles mentolades amb xocolata! Tota una delicatessen!

Crestes d’Spinat i tonyina zum Emportar

Avui una petita recepta, com les que us ensenyem aquests últims dies; unes senzilles crestes de farina integral farcides d’espinacs i tonyina. Un dinar de dilluns, d’aquells zum Emportar o per a menjar a casa, acabades de fer, cruixents i cremant-nos els dits.

Per a preparar-les ens vam basar en la recepta d’aquest blog, variant, però, el tipus de farina utilitzada (en el nostre cas, en comptes d’espelta vam utilizar meitat farina integral, meitat farina blanca de blat). Per la resta, tot el mateix, tret de la proporció, que vam fer-ne la meitat de cada (que per dues persones i quatre mans, ja era suficient), és a dir, 80 gr. de farina blanca, 80 gr. d’integral, 60 gr d’oli, 60 gr d’aigua i una mica de sal. Ho vam amassar bé i ho vam deixar reposar mitja hora a la nevera embolicat amb paper film. Després, amb un corró ho vam estirar formant una plantxa i vam anar retallant amb un got cercles, que anàvem tancant tot posant-hi una boleta de farcit a l’interior. Pel farcit, d’altra banda, espinacs (teníem mig paquet d’espinacs congelats, no ens en feu dir la proporció), concentrat de tomàquet al gust, una llauna de tonyina, un ou dur ratllat i alguns pinyons, tot ben fregidet a la paella. Per últim, les vam coure  al forn sobre paper d’enfornar a 180º uns 20 minuts, fins que ja feien pinta de cuites.

Kim-Bap (김밥)

ZM71

Avui per dinar hem fet Kim-Bap, un plat coreà que, per moltes coses, a simple vista segurament ens recordarà el Maki-Sushi japonès, del que deriva històricament, però que es diferencia d’aquest pels ingredients que s’utilitzen i la manera de menjar-lo. Aquest és un plat que porta una estoneta d’elaboració, sobretot la preparació prèvia dels ingredients, però que fàcilment el podem convertir en un moment divertit i fer-lo entre tots els que aquell dia seguin a taula.

El Kim-Bap adopta la seva denominació dels seus dos ingredients bàsics: l’arròs ( 밥 Bap) i l’alga ( 김 Kim) i és un plat típic de Corea del Sud, on es menja especialment en pícnics i fora de casa (així que ja sabeu, a la llista de menjars per a emportar!). En el nostre cas l’hem omplert amb truita, pernil cuit, pastanaga al vapor, espinacs i tires de bambú encurtit, tot i que es pot omplir d’altres coses com frankfurt, carn picada, cogombre, maionesa, tonyina cuita (de la de llauna mateix), pollastre … observareu doncs que, a diferència dels Makis, el Kim-Bap no té com a ingredient característic el peix cru.
ZM71h
D’altra banda, i a diferència de l’arròs per a Sushi, no aromatitzarem l’arròs per al Kim-Bap amb Mirin (vinagre d’arròs japonès) sinó amb oli de sèsam. Una diferència fonamental amb el Maki, doncs, és que el Kim-Bap és una mica més salat, raó per la qual no és necessari sucar-lo amb salsa de soja a l’hora de menjar-lo; ens el podem menjar així directament, o acompanyat, per exemple, d’una mica de Kimchi (col fermentada típicament coreana) o amb Gochu-Jan (pasta de pebre vermell, elaborada a partir de la fermentació del pebre vermell coreà que us comentàvem ahir).
Nosaltres no en teníem ni d’una cosa ni de l’altra (tot i que la idea d’experimentar amb les fermentacions i elaborar el nostre propi Kimchi ens tira molt), així que ens l’hem menjat decorat amb unes llavors de sèsam negre i acompanyat de salsa Yangnyeomjang, feta per nosaltres mateixos segons aquesta recepta -compte, que és picant!!).

ZM71d

En relació a l’elaboració poc es diferencia de la del Maki-Sushi (del maki de tota la vida, que diríem); preparem primer l’arròs, rentant-lo bé fins que perdi tot el midó i l’aigua surti transparent (és un rotllo patatero però és un pas imprescindible. D’entrada, per què l’arròs quedi al punt, és a dir, que s’enganxi però que no sigui pastós, però també, per no fer el gran merder, que és el que passa si poses arròs a una arrossera sense haver-lo rentat! –nota: algún dia hauríem de fer una entrada sobre desastres gastronòmics. -Avui no n’hi ha hagut d’aquests, tret de tallar-nos una mica amb l’esmolat ganivet de tallar el rotlle, nyi :s ); després el deixem reposar una hora, durant la qual podem anar preparant la resta d’ingredients i tallant-los a tires; fem la truita, la tallem, bullim els espinacs i els escorrem bé, tallem el pernil i tallem la pastanaga (i la fem al vapor; nosaltres l’hem fet alhora que l’arròs, ja que la nostra arrossera té un accessori per a fer al vapor simultàniament, però això ja és alta tecnologia..!). L’arròs lògicament el podeu coure sense arrossera; nosaltres l’hem fet servir per què la tenim i per què es molt pràctica ja que permet fer l’arròs sense haver-lo de vigilar ni controlar la temperatura. Però si no en teniu, que és el més probable, també el podeu fer en una olla normal, amb una proporció de dos mides d’aigua per una d’arròs, ben tapat i amb el foc fort fins que comenci a bullir i després baixant-lo al mínim, sense moure ni destapar, uns deu minuts més i per últim deixant-lo reposar uns quinze minuts, sense destapar i amb el foc apagat, per tal que s’acabi de coure amb el seu propi vapor.

Després de fer l’arròs, respectant els temps de cocció adequats, el deixem refredar una mica i el marinem una mica amb oli de sèsam. Amb l’arròs encara una mica tebi, agafem una làmina de Kim (o Nori, que és el mateix) i la posem sobre una estoreta de bambú; hi col·loquem, així, l’arròs per sobre, tot extenent-lo uniformement i deixant un dit i mig de marge en un extrem. A la part del mig disposem els ingredients ben junts i procedim a enrotllar. Apretem una mica i enretirem l’estora de bambú. Deixem refredar i tallem amb un ganivet ben esmolat en unitats d’un centímetre i mig aproximadament. Mentre anàvem menjant hem anat tallant els cilindres de Kim-Bap fins que ens n’hem atipat. Com encara ens n’han sobrat un parell ens els acabarem per sopar. Tallant-los just abans de menjar-los, així, ens assegurem que l’arròs es mantingui fresc més estona.
ZM71e
Per acabar de fer-ho bé ens els podem menjar amb uns bastonets metàl·lics, que són els que fan servir a Corea, optar per uns de fusta o fer-ho directament amb les mans (que ha estat la nostra opció després de l’incident amb el ganivet!).

Bon cap de setmana :)

Quiche d’Oliven, Tomatenmark, Ziegeformatge i contraforts d’albergínia

Avui per dinar, mentre a l’exterior segueix brillant un sol gairebé d’estiu, hem fet una quiche d’albergínia, olives negres, tomàquet concentrat i formatge de cabra. De nou un plat molt senzill de fer i al que hem volgut donar un toc especial posant-hi una mica d’un pebre vermell coreà (anomenat Gochukaru) amb què ens van obsequiar l’altre dia uns amics nostres.

Per a realitzar-la necessitareu una làmina de pasta brisa (o massa quebrada, que ve a ser el mateix; la podeu fer vosaltres mateixos o comprar-la), allò que volgueu posar-hi de farcit, que en el nostre cas ha estat albergínia, formatge de cabra, olives i una mica de concentrat de tomàquet -el concentrat de tomàquet ens proporciona l’avantatge de tenir menys quantitat d’aigua al mateix temps que té un sabor més intens que el tomàquet triturat, amb el que no té res a veure i a més, és 100% natural. És fàcil de trobar, als supermercats el tenen normalment en algun racó del prestatge on hi ha els tomàquets triturats, en llaunetes petites i econòmiques. Si us en sobra també el podeu utilitzar per a la base de les vostres pizzes, que és de fet, per al que s’utilitza habitualment). Per últim, una crema que elaborarem amb tres ous mitjans i mig gotet (o quatre cullerades generoses) de crema agra (sour cream en anglès, ), si no en teniu també podeu posar una mica de iogurt àcid o crema fresca o crema de llet, tot i que pel nostre gust, en el cas d’aquesta última, no queda exactament igual i té un sabor massa predominant).

Així doncs començarem per preparar la base; en un motlle desmontable (o un motlle de quiches) hi posarem una mica de mantega i farina per tal que no se’ns enganxi la massa. Hi col·loquem be la massa fixant-la bé a les parets amb l’ajuda d’una forquilla. Punxem la base amb la forquilla i la posem mitja hora a la nevera. D’aquesta manera evitarem que, al enfornar-la, se’ns encongeixi.

Mentrestant podem anar preparant la crema per omplir la quiche, tallant l’albergínia, preescalfant el forn (a 200) i, si ens ha sobrat alguna resta de massa, fent algun invent amb ella (nosaltres n’hem fet unes galetetes de sucre i canyella que ens hem menjat abans de dinar mentre es feia la cosa).

El que hem fet amb les restes de la massa: botonets de galeta de sucre i canyella!

Quan tinguem el forn preescalfat hi posem a fer l’albergínia i la massa de la quiche. No cal que estigui feta del tot, només una mica (allò que encara no té color però ja es veu una mica seca). Nosaltres no l’havíem fixat prou bé al motlle i a mitja cocció de la massa ens hem adonat que les parets s’havien col·lapsat sobre elles mateixes…. -horror!- Però per sort hem improvitzat sobre la marxa i allò que augurava ser un inevitable desastre culinari ha acabat quedant d’allò més bé. Així doncs, hem agafat les albergínies, que ja estaven fetes (les hem cuit alhora que les galetes, aprofitant la temperatura), i les hem fet servir de contraforts (sí, les albergínies de la nostra quiche eren albergínies estructurals). Hem posat primer les dels costats, de manera que aguantàven el pes de la massa i la mantenien recta i després hem acabat d’omplir el motlle amb l’albergínia que quedava. Per últim hem posat les olives, tallades per la meitat, ben repartides, una mica de concentrat de tomàquet aquí i allà i uns talls de formatge de cabra (no us enganyeu, no és que siguem així d’esplèndits, tot plegat eren restes de la nevera). Després hem abocat amb compte la barreja de crema i ous i per sobre hi hem posat un grapat de formatge ratllat (no gaire), una mica d’orenga i el meravellós pebre vermell coreà.

Ho tornem a posar al forn i allà ho tindrem uns 25 minuts, fins que veiem que la crema ha quedat quallada i si hi enfonsem un escuradents notem que està ben ferma. Ara ja només quedarà desenmotllar-la amb compte de no cremar-nos i portar-la a taula.

El resultat ha estat molt curiós, d’una banda, els sabors mediterranis del tomàquet i les olives negres, de l’altra, el contrapunt del pebre vermell picant, que harmonitzava estranyament bé amb el tomàquet concentrat.

Ingredients per una quiche d’albergínia, concentrat de tomàquet, formatge de cabra i olives negres

Un paquet de pasta brisa
Tres ous mitjans
Un potet de crema àcida
Una albergínia gran
Unes quantes olives negres
Formatge de cabra
Concentrat de tomàquet
Orenga
Gochukaru

I amb aquesta recepta arribem, per cert, al post número 70, que no està gens malament oi? :)

Focaccia de tomatchen, olives i iberische pernil

Avui, de nou, dissabte… com passen els dies! Aquest cop, en dissabte en comptes de dilluns, tornem amb els plats per endur fora. I és que a vegades un s’ha d’esprèmer una mica les idees i pensar què podria preparar per menjar d’un dia per l’altre i sense gaire coses a la nevera. Per aquests casos sempre ens va bé tirar de masses diverses, que amb quatre coses per aquí i quatre coses per allà es converteixen en un dinar digne de restaurant.

Per a aquest cas ens costarà indicar-vos amb precisió la proporció d’ingredients que vam utilitzar. Bàsicament ho vam fer bastant a ull, amb la idea que aquest cop havíem de treballar amb una massa humida i per tant una mica més difícil de manegar que les masses habituals que fem per a les pizzes. Sense més complicacions vam utilitzar les restes del llevat fresc que teníem encara a la nevera (les pastilles de llevat són més grans aquí que a Barcelona i des del tortell encara l’havíem pogut fet servir un parell de vegades més).

Recepta per a una focaccia de tomàquets cherry i olives:

Per al preferment:

1 cullerada de mel
1 tassa d’aigua tèbia
3 cullerades de farina de blat
llevat fresc (1/4 de pastilla més o menys)

Per a la massa:

1 cullerada i mitja d’oli de qualitat
mitja culleradeta de sal
5 cullerades de farina
 preferment
olives negres tallades a bocins
sal en escates
orenga

Primer de tot i com no treballem amb massa mare caldrà que preparem un preferment. Sevirà bàsicament per a donar-li més sabor a la massa i per a allargar-ne una mica més la vida. Per a això barregem tots els ingredients en un bol i remenem suaument amb l’ajuda d’una espàtula. Barregem el llevat amb l’aigua tèbia fins que quedi dissolt i incorporem a la farina. Ens quedarà una massa força líquida, com unes farinetes. Per això no ens hem de preocupar ja que agafarà més consistència al cap d’una estona. Deixem reposar una mitja horeta o més, en funció de la temperatura ambient. La idea és que quan la recuperem mostri ja signes d’activitat: observarem que es fan bombolles a la superfície (i a la base, si el nostre bol es transparent) i la massa s’haurà inflat una mica. Això vol dir que està a punt. Passat aquest temps la desinflem amb la mateixa espàtula i afegim la resta d’ingredients (incloses les olives, sí, farem una massa d’olives!). Remenem tot fent moviments envoltants, com replegant la barreja sobre sí mateixa. Quan observem que la massa es desenganxa per si sola del bol la podem deixar reposar una estona més, tapada amb un drap. Al cap d’una hora i mitja aproximadament observarem que ha doblat el seu tamany.

Prepararem aleshores la safata del forn amb un paper d’enfornar a la base. Podem acabar de treballar la massa, que serà extremadament elàstica (no enganxosa, però, com hem dit, tampoc tan ferma com una massa de pizza habitual) sobre el taulell de la cuina. Amb cura, podem abocar una mica d’oli sobre el taulell per tal que la massa no se’ns hi enganxi. També ens en podem posar una mica a les mans i així evitarem que se’ns enganxi als dits. És millor això que l’ús de la farina en aquest cas, ja que així evitarem saturar la massa de farina i que perdi aquell sabor mediterrani que la caracteritza.

Un cop tenim la massa perfectament formada podem col·locar-la sobre la placa del forn, estirant-la amb les mans (no amb el corró, ja que no ens interessa que perdi tot l’aire) fins a formar un rectangle. No cal que sigui perfecte, ja que al forn encara pujarà una mica. La pintem amb una mica d’oli i col·loquem els tomaquets, apretant-los una mica. Afegim una mica d’orenga i sal en escates. Deixem reposar la focaccia muntada una mitja hora més sense tocar-la, que torni a pujar una mica. Mentrestant podem anar preescalfant el forn a 200 graus. Un cop sigui calent ja podem col·locar la safata a mitjana alçada. Trigarà una mitja horeta a fer-se, depenent del forn. Quan estigui cuita la treiem i la deixem refredar sobre una reixeta, per tal que els vapors no l’estovin.

4

A nosaltres, mentre la vèiem pujar al forn i ensumàvem aquella olor tan bona a oli d’oliva ens va venir un desig profund de farcir-la de pernil ibèric. És el que hem fet aquest matí; l’hem tallat per la meitat amb cura i li hem posat pernil i una mica d’enciam per acabar-li de donar frescor. La podeu menjar, però, directament sense omplir de res (així és com ens en vam ja menjar una part ahir per sopar, quan encara era tèbia). Freda o lleugerament escalfada, per esmorzar, dinar o sopar és un menjar deliciós.

Galicische empanada zum Mitnehmen

empanada1

Avui és dilluns i per tant això vol dir que dues de les quatre mans de Zutatenmischung dinen fora. Per aquest motiu i des de fa mesos, anem elaborant diverses receptes que acompleixin alhora les condicions de ser bones (és clar!), variades i que puguin menjar-se fredes sense problemes. Amb aquesta entrada doncs, innaugurem una nova etiqueta: “Zum emportar”, on anirem penjant aquestes idees que potser us poden ser útils en algun moment.

empanada2

Empanada gallega:

Per a la massa:

 250 gr. de farina de blat
150 ml. d’aigua tèbia
2 cullerades petites de llevat sec
12 cullerades soperes de l’oli resultant del farcit (si no ens n’ha sobrat tant, utilitzeu simplement oli d’oliva de bona qualitat)
1 culleradeta de pebre vermell
sal

Per al farcit:

1 llauna de tonyina
1 pebrot vermell tallat a dauets
1 tomàquet
mitja ceba
olives negres talladetes
pebre vermell i sal
un ou dur ratllat

La idea és fer primer el farcit que la massa, de manera que poguem aprofitar l’oli del sofregit per a afegir-ho a la massa i que quedi més gustosa. Nosaltres ho vam fer a la inversa, ja que anàvem mancats de temps i vam preferir aprofitar el temps de repòs de la massa per a fer el sofregit i aprofitar el temps al màxim. Feu-ho com vulgueu!

empanada3
Prepareu el farcit fent primer una mica la ceba, després el pebrot, el tomàquet i finalment la tonyina, les olives i una mica de pebre vermell. Si ha quedat molt humit, escorreu-lo. Per a la massa barregeu tots els ingredients fins a obtenir una massa elàstica i humida però no enganxosa. Deixeu-la reposar una horeta tapada amb un drap. Un cop passat aquest temps dividiu-la en dues parts, una per la base i l’altre per la coberta. Estireu amb l’ajuda d’un corró i acabeu de donar-li forma amb les mans. Poseu-la sobre un paper de fornejar a la safata del forn i cobriu-la amb el farcit i l’ou dur, deixant un espai d’un dit a banda i banda per tal de poder-la tancar. Estireu la segona porció de la massa i poseu-la a sobre del farcit. Retalleu l’excès de massa amb l’ajuda d’un ganivet. Tanqueu les vores de la massa cargolant-la sobre sí mateixa. Amb els trossos de massa sobrant podeu decorar la part de sobre. Pinteu-la amb ou batut i tingueu-la al forn, preescalfat a 200º de trenta a quaranta minuts, fins que hagi quedat daurada. Si en comptes d’endur-vos-la fora us la voleu menjar a casa també podeu re-escalfar-la una estona en una paella sense oli.