Avui una senzilla idea per un pica-pica que a més tindreu preparada en cinc minuts: uns espirals d’olivada. Per a fer-los només caldrà que us feu amb un paquet de pasta de full i un potet d’olivada: unteu amb l’olivada la làmina de pasta de full per una de les dues bandes i enrotlleu sobre sí mateixa. Després, només caldrà que la talleu (com si fos un embotit) en peces d’un centímetre de gruix. Col·loqueu-les amb una mica de separació sobre la plata del forn (recordeu que creixen i necessitaran espai), que haurà d’estar preescalfat a 200.
Les podeu farcir d’olivada o del que us vingui al cap (sobrassada, per exemple, també seria una bona idea -tot i que pot ser que al escalfar-se, els espirals no quedin tan ben dibuixats- o concentrat de tomàquet amb una mica de pebre vermell) o bé, per últim, podeu optar per fer-les dolces, posant-hi una barreja de canyella, sucre i una mica de mantega com a coadjuvant, o el que se us ocorri!
Just abans d’enfornar!
Una altra bona idea podria ser afegir una mica d’orenga sobre els espirals abans d’enfornar-los, per a acabar de donar-los un sabor més mediterrani. Per aquí els entrants lleugers i ràpids de fer comencen a venir molt de gust especialment ara que els dies de sol comencen a ser un habitual i la primavera comença a treure el cap.
Tal com us explicàvem ahir avui teníem un dinar especial. Això significa que des de primeríssima hora del matí ja teníem el forn funcionant a tota màquina (no us direm l’hora per què no us espanteu… però bé! és el preu que toca pagar quan tens la cuina al bell mig del menjador: una organització òptima, un bon planejament amb antel·lació (això vol dir, tot el possible fet el dia anterior) i la cuina a l’hora del dinar estarà neta i la taula parada com si res hagués passat.).
Pel dinar d’avui havíem pensat fer alguna cosa que fes homenatge a la variada gastronomia del nostre país per tal de compartir-la amb uns bons amics nostres de per aquí que sovint han compartit amb nosaltres la seva taula.
Per aquest motiu i per golafreria pròpia vam tornar dimarts passat de Barcelona amb la maleta ben plena d’ingredients diversos (de nou, quan diem bon planejament heu de fer-vos a la idea que ja teníem el menú pensat abans d’agafar l’avió cap a Barcelona…). Com a entrants, així, havíem planejat fer una mica de tapes, amb una mica de cada; uns bocinets de pop a la gallega, formatge d’ovella, uns montaditos de xoriço amb ou de guatlla, unes broquetes de pernil i tomàquet xerry (ja les havíem fet per St. Esteve, però ens van convèncer i fan bonic a la taula), unes olives, una mica de pebrot i albergínia escalivats, una coca de recapte (també de pebrot i albergínia, la clàssica) i un gaspatxo de mango (amb una recepta que ja havíem estrenat farà un parell de Cap d’anys) amb encenalls de Grana Padano. Per a acompanyar, a més, hem posat uns bastonets salats.
De primer hem preparat uns calamars farcits de botifarra negra, poma i pinyons. S’ha de dir que originalment la recepta sempre l’havíem preparat amb calamars de tamany més petit que, tot i ser una mica més complicats de farcir, queden més gustosos. Donem fe que al supermercat posava que eren de tamany petit (no volem imaginar-nos com deu ser el seu concepte de calamar gran!!), però en tot cas, tampoc hi havia massa opció a triar i, al cap i a la fi, tampoc ens podiem endur uns calamars frescos a dins de la maleta. Per a preparar-los posem primer una mica de ceba tallada fina a la paella. Afegim la botifarra negra tallada petita i coem fins que estigui desfeta. Afegim la poma (millor si és de les que són una mica àcides, queda més saborosa) tallada a daus i uns pinyons. Deixem fer fins que estigui tot ben tou.
D’altra banda, per a preparar els calamars caldrà tan sols que els netegem una mica i els hi donem la volta (així quedarà la part blanca a fora). Els farcim i els tanquem amb l’ajuda d’un escuradents. Així preparats poden fer-se el dia anterior i guardar a la nevera dins d’una carmanyola. Al dia següent només caldrà que els treiem una mica abans, els passem per la paella una mica per a que es facin per fora. Per a arrodonir el plat podem posar-li un rajolí de reducció de vinagre de Mòdena. Un plat senzill i espectacular.
De segon, per no caure en el tòpic de la paella de sempre vam pensar oferir-ne una variant. Una senzilla fideuà que hem preparat juntament amb unes gambes i les potes dels calamars. També és quelcom que hem preparat amb una mica d’antel·lació (aquest matí). Una mica abans de servir li hem donat un toc de forn per torrar-la una mica i a taula.
Per últim, el pastís que us vam presentar ahir. Com veureu ha passat una cosa curiosa i metafísica amb la gelatina i és que s’ha format una capa entremitja amb ella que no havia estat en absolut planejada però que quedava d’allò més elegant. Un pastís suau i dolç que posava punt i final a aquest àpat que ens ha deixat a tots alimentats per la resta del dia.
Quan vam fer el nostre pastís de te matcha no fa massa dies ens va quedar el desig de fer una versió amb crema catalana del mateix. Aprofitant que demà tenim un dinar especial, doncs, ens hem posat a re-inventar aquesta versió de la crema catalana de tota la vida. Per a fer-lo hem seguit la recepta de l’altra vegada, substituïnt, però, el te matcha per quatre rovells d’ou i posant a infusionar la llet de la capa superior amb canyella i llimona, per què adquirís el sabor de la crema que tots coneixem. A diferència de la recepta de la crema de sempre hem substituït, a més, el midó per les sis làmines de gelatina, que atorgaran a la capa superior la consistència necessària per què mantingui la forma. Com a decoració, uns physalis, xocolata negra i una mica de sucre cremat.
Aquestes últimes dues setmanes els Zutatenmischung les hem passat a Barcelona, veient amics, amb la família, omplint la maleta de coses per endur-nos a casa i, evidentment, menjant tot allò que ens agrada i que aquí a Alemanya resulta difícil de trobar. Allò que mengem, al cap i a la fi, forma part de la nostra cultura, d’allò que heretem de la nostra tradició i que, quan es viu en un context diferent sembla mostrar-se amb més nitidesa de l’habitual.
Aquest viatge, doncs, ha estat un viatge de veure Barcelona també amb una mica de mirada de turista. Només arribar a l’aeroport, després d’un Múnic on havíem fet escala ple de neu, ens esperava un cel blau, sense núvols i un sol que gairebé feia por. La primera impressió al baixar de l’avió, doncs, era la de trobar-nos al tròpic, amb uns 15 graus positius que semblàven ser 30 per aquells qui veníem dels -10 graus d’aquell matí de dimarts a Alemanya.
Fou aquesta doncs, la Barcelona modernista que ens va rebre. Una Barcelona, amb tot, una mica estressant, ja que els ZM ens hem acostumat gratament a uns horaris europeus, dels que les botigues tanquen a les sis, quan ja és fosc, deixant els carrers tranquils i oberts només a aquells qui volen gaudir d’un cafè acompanyat d’un bon tall de pastís. Uns horaris, d’altra banda, que mantenen també obertes les biblioteques a les quatre de la tarda (i tot el dia, de fet) per aquells qui volem estudiar i fer feina mentre altres fan la migdiada. Uns horaris, en resum, que poc tenen a veure amb els horaris de Barcelona.
Vista general de la Cafeteria Usagi de Barcelona
Un dels primers llocs que teníem a la nostra llista de llocs nous a provar era la cafeteria japonesa Usagi, petita i acollidora, situada als baixos reformats d’un carreró proper a la parada de Sant Gervasi dels Ferrocarrils catalans i amb una varietat de pastissos casolans japonesos escollida amb molt bon gust.
Un racó de l’Usagi, mínimalista però amb els detalls molt ben cuidats
Nosaltres, després d’enamorar-nos de la decoració minimalista del local, vam optar per tastar un Mochi de te verd, nata i anko, deliciós (és curiós comprovar com cada lloc segueix la seva pròpia recepta d’aquests pastissets) i una mousse de te verd, xocolata blanca i gelatina de te, que sorprenentment ens va recordar al pastís que havíem fet nosaltres mateixos no feia massa dies. A la llista de coses pendents queda tastar la seva carta de tes, molt variada i prometedora.
La mousse de te verd i xocolata blanca acompanyada d’un cafè amb llet a l’Usagi
Com a record, a més, vam comprar un plat artesà de ceràmica japonesa, que aviat veureu acompanyant les nostres receptes.
Mochi de te verd farcit d’anko (pasta de mongeta dolça japonesa) i nata
La veritat és que aquest viatge ha estat també una mica mescla de cultures (com tots els que fem, en el fons, ja sabeu que ens agrada una mica d’aquí i d’allà, a nosaltres). El dia 21 a la nit teníem anotat a l’agenda un concert del grup de música tradicional japonesa Soubungen, que mescla instruments i sons del Japó tradicional i que ens va acompanyar aquell vespre a l’Espai Ku de Barcelona.
Entre molts altres llocs, menjars casolans i orxates i xocolates a la tassa amb melindros també vam anar a sopar de tapes al restaurant Follia, a Sant Joan Despí. De nou, destaca del lloc la seva decoració, el terra de rajola tradicional i un mobiliari modern i personal que acompanya l’expectativa que hom té sobre allò que menjarà.
El terra del Restaurant Follia
De totes les tapes potser la que més sorprèn són les patates braves, que poc tenen a veure en sabor i forma a les que podem trobar habitualment a un restaurant de tapes convencional. Les patates, laminades i servides en forma de daus compactes, recorden en sabor a les del Rösti suïs i són suaus i tendres. La presentació, sobre una taula de pissarra, és tanmateix inmillorable. L’única crítica, per nosaltres ben justificada, és potser l’antipatia dels cambrers, que més d’una vegada van passar literalment de nosaltres i que va arribar a resultar incòmoda en algun moment del sopar.
El pop a la gallega o pulpo a feira del Follia
Molt recomanable també el pop, tant en la seva versió emplatada com en la versió montadito (que de nou, el cambrer es va resistir a dur-nos a la primera). En conjunt el sopar va resultar molt bo, tot i que menys sorprenent del que potser esperàvem i conceptualment molt similar al que podríem trobar en qualsevol restaurant de tapes de categoria més estàndard.
Uns montaditos que teòricament eren de Salmó, carxofa i caviar però que al final van acabar sent, sense previ avís, d’ensaladilla russa. No ens va agradar que ens canviessin un plat per un altre sense preguntar-nos si ens semblava bé.
L’àpat més estel·lar i esperat de tot el viatge va ser sense cap dubte l’arròs caldós amb llamàntol que ens vam cruspir al Restaurant Elx del Maremàgnum. Les fotografies parlen per sí soles. Ens hi vam llepar als dits i, a un metre del mar, del nostre Mediterrani que amb el sol brillava fins a enlluernar, ens vam sentir més turistes que mai. El millor de la nostra cuina són segur aquesta mena d’arrossos. Els entrants també van resultar d’allò més bons. L’expectativa del llamàntol, amb tot, sembla que ens va fer oblidar de fotografiar-los!
El meravellós arròs caldós amb llamàntol del Restaurant Elx
L’instrumental per a degustar la bèstia
Per últim i com no podia ser d’altra manera, vam culminar el viatge amb una calçotada al restaurant Can Carbonell, a l’alçada del que esperàvem i amb una salsa romesco també molt recomanable. El que potser no és tan recomanable de la carta és la crema catalana, que té gust a qualsevol altre cosa menys a crema catalana, però per la resta, vam quedar tips i contents.
Ja per acabar i de tornada, si és que encara ens quedava algun plat “nacional” que degustar, després de dies menjant escalivades, calamars, llagostins, carxofes i altres delícies de la nostra cuina, vam preparar-nos uns llonguets per a acompanyar el dinar de l’avió, que vam devorar mentre sobrevolàvem els Alps, de tornada a les neus i a la nostra estimada llar.
Llonguet farcit de gall d’indi i enciam fulla de roure. La poesia feta pa.
Sobrevolant els Alps
No podem acabar sense agraïr-vos a tots els que ens heu volgut dedicar uns segons de les vostres vides aquests dies; ha quedat molt per fer, molt per veure i molts amics que no hem pogut fer encaixar en les nostres agendes aquestes dues setmanes que han sabut a poc. Amb tot, la molta feina que ens espera a casa no ha permès allargar aquests dies més, tot i que hem intentat aprofitar-los al màxim. Ens hem endut, a part d’un bon record, una bona maleta plena d’ingredients per a properes receptes i unes quantes peces de vaixella que anirem presentant en properes entrades d’aquest blog. Han estat unes mini-vacances gastronòmiques que hem gaudit d’allò més amb amics i família. Ara, però, i amb energies renovades, la feina ens espera!
Sembla doncs que ens havíem equivocat. El peix fresc existeix: només calia saber on trobar-lo! El dinar d’avui ha estat doncs cuinat amb l’alegria d’haver descobert la parada del mercat on cada dissabte venen peix de riu, fresc i esplèndid. A més, aquesta tarda toca concert per part del sector cantaire de ZM. Així doncs, truita de riu al forn, al toc de safrà, amb llimona i patata a làmines. De fons, Carmina Burana.
Aquests últims dies els ZM anem una mica de bòlit. I és que entre exàmens finals de semestre, redacció de projectes i feina no ens queda massa temps per res. Però no això no vol dir que no poguem dedicar cinc minuts a pensar quin sopar preparar. Avui una cosa senzilla, una amanida de mango i pebrot vermell que ha servit per acompanyar una Flammekuche de poma i canyella. El que ha arrodonit l’amanida ha estat sobretot la salsa amb què l’hem amanit, amb tocs orientalitzants i un punt picant.
Amanida de Mango i Pebrot Vermell
Per a l’amanida:
mig mango madur tallat a dauets mig pebrot vermell 1 rodanxa de gingebre fresc ratllat una mica de formatge feta tallat a dauets cebollí per a donar-hi un contrast verd una mica de ceba tallada fina uns quants cacauets fets bocins
Per a la salsa:
dues cullerades de salsa teriyaki 1 rajolinet de salsa d’ostres el suc d’una llimona 1 pebre vermell de caiena dues culleradetes de sucre morè
Zutatenmischung 