Zwei colors pastís de Ruibarbre i Schokolade

1

Avui un post fugaç; una recepta d’un pastisset a dos colors i tres sabors; xocolata, vainilla i ruibarbre. Que el gaudiu! 2

Ingredients:

 un iogurt de vainilla (d’aquests que són vainilla per sota i nata per dalt)
dos gots de sucre
1 got de llet
1 got d’oli d’oliva
4 gots de farina
ratlladura de llimona
un sobre de llevat
dues cullerades grans de cacau en pols
1 ruibarbre fresc tallat a dauets

Aquest pastís és molt similar a un que ja us vam presentar fa temps, només que hem canviat la varietat de cacau per una d’especial per a pastissos (d’aquí el color intens de la part de xocolata). Hem doncs, barrejat tots els ingredients i dividit la massa en dos, tot posant el el cacau a una de les parts. Després, hem muntat el pastís, abocant primer la massa clara i tot seguit la massa fosca. Per últim, hi hem afegit els dauets de ruibarbre a sobre amb una mica de sucre en pols. Ho hem posat al forn uns 45 minuts a 200 graus i l’hem deixat refredar sobre una reixeta.  Esperem que us agradi!!

3Amb aquest pastís, per cert, estrenem la temporada de terrassa! Ja arriba el bon temps!! :D

Ah, i un petit consell: al dia següent encara és més bo!

Anuncis

Geburtstag dinar de drei pastissos per a drei celebracions

espelmes

El dinar d’ahir era un dinar especial per moltes coses. Primer, i el més important, per què celebràvem que dues de les quatre mans ja són arquitectes; segon, per què celebràvem un aniversari (d’aquelles mateixes quatre mans!) i tercer, per què celebràvem el Sant Jordi que el dia que corresponia no havíem pogut celebrar (bé, potser això últim era una mica gratuït, però es tractava de fer tres pastissos i era l’excusa perfecta!). I quina manera millor de celebrar tot plegat que amb tres pastissos diferents, cadascun pensat per què quedés bé amb els altres, sense atipar-nos massa (la idea de tres pastissos podia acabar amb els nostres estòmacs explotant, bàsicament) i que es poguessin deixar majoritàriament preparats el dia anterior, ja que les dues mans arquitectes arribaven aquell mateix dia des de Barcelona, poques hores abans i no hi havia temps per posar-se a cuinar aquell matí!

El primer dels tres pastissos va ser l’últim en ser escollit. Va arribar sol, de fet, inspirat per allò que havíem trobat al mercat. Ja teníem clar què fer de segon, però el primer… ja que el segon ja tindria una textura de mousse, no volíem fer més del mateix. La idea d’una quiche, tampoc ens agradava, ja que haurien estat massa ous (tenint en compte, de nou, el segon). I tot regirant per la pàgina que ens havia il·luminat amb el segon, vam trobar una tatin de carxofes i parmesà que ens va enamorar de seguida. Aquell concepte seria perfecte per allò que volíem fer. Tot pensant que era una bona idea vam remenar pel google, tot mirant altres combinacions del mateix. Vam trobar-ne una altra que mesclava ceba caramelitzada amb poma. – Ceba caramelitzada!!! Potser això encara ens agradava més que la idea de les carxofes… i al pensar en la ceba vam recordar unes cebes que havíem vist al mercat feia temps, petitones, que quedarien d’allò més boniques en un tatin individual. I tot remenant encara vam veure’n un altre, amb tomàquet. La idea ens va agradar, tenia unes fotos molt vistoses, però semblava també força més complicada. I sobretot havíem de pensar que el dia següent no teníem temps de posar-nos a la cuina. Però vam anar a comprar i allà hi eren; un paquet de tomàquets cherry de formes i colors variats, amb una olor que els traïcionava i que demanava a crits: utilizeu-nos!!! I així van acabar a la cistella i el tatin, sentenciat: seria de tomàquets i cebetes petites. Meravellós. Per a fer-lo vam caramelitzar primer les cebes, tallades per la meitat (volíem que conservessin la forma el màxim possible); les vam fer a foc molt lent amb una mica d’oli i quan començaven a ser transparents, hi vam afegir una cullerada gran de sucre morè; vam remenar una mica i vam abocar-hi dues cullerades de vinagre de mòdena i vam deixar reduïr per tal d’evaporar-ne l’acidesa. D’altra banda, vam fer els tomàquets cherry al forn durant uns vint minuts, oberts per la meitat. Després, a part, vam preparar una mica de caramel tot desfent uns cent grams de sucre morè amb una cullerada d’aigua i escalfant-lo amb compte, sense deixar de remenar, fins a obtenir el caramel. Vam abocar el caramel dins un parell de motlles petits (nosaltres vam utilizar aquelles cassoletes de fang que es fan servir per a la crema catalana), que prèviament havíem untat amb una mica d’oli. A sobre hi vam posar els tomàquets, amb el tall a sota (que és el que després quedarà a dalt, quan li donem la volta) i les cebetes amb la reducció, tot mirant que quedessin ben apretadets. Així ho vam deixar fins el dia següent, quan només caldria, per tal de menjar-ho calent, tapar les cassoletes amb uns cercles de massa brisa, de diàmetre una mica més gran que la cassoleta. Després, cap al forn, preescalfat a 200 uns quinze minuts o fins que veiem que sigui daurada la superfície. Treiem del forn i esperem un parell de minuts (que el caramel, quan bull fa respecte) i amb molt de compte donem la volta a les cassoletes sobre el plat on les servirem, de manera que la massa brisa quedi a la part de sota i el tomàquet i la ceba caramelitzada a sobre. I ja tenim muntat el plat! Val a dir que aquest va ser, potser, el més deliciós dels tres pastissos, dolcet i amb un punt àcid que aportaven els tomàquets, molt recomanable en tots els aspectes i molt fàcil de fer.

El segon pastís va ser, al seu temps, una conseqüència del tercer. Vam trobar-lo a la mateixa pàgina i va ser un amor a primera vista. D’aquells que només veure’l te n’imagines el sabor i penses que l’has de fer necessàriament i indiscutiblement hic et nunc. I així va ser. El concepte és bàsicament el mateix que el del flam: una barreja d’ous i nata feta al bany maria durant una hora al forn, ben lentament. L’únic que en comptes de posar-li sucre per a endolcir-lo hi afegim pebrot i albergínia triturats i el convertim en un meravellós segon plat salat. O un plat únic acompanyat d’una amanida (endevineu què soparem avui? La part bona de ser dos és que quan fas coses bones i en sobra, pots repetir al dia següent!!). Primer el vam menjar amb la forquilla. Després vam descobrir que untat en unes torradetes, com si fos un paté i amb una mica d’olivada era encara millor. Un plat molt bo i pràctic per la senzillesa de la seva preparació, que es menja fred i aguanta bé sense alterar-se si el guardem a la nevera. En el nostre cas potser va quedar una mica eclipsat pel sabor extraordinari del primer plat… però ens va encantar també!

pastis

I per últim el pastís dels pastissos. El que va tenir l’honor d’anar coronat d’espelmes: el pastís d’aniversari. Volíem, de nou, un pastís lleuger, vistós i d’algun sabor especial i personal. I així va ser aquest pastís, de prèssec amb almíbar, un dels postres preferits de les mans arquitectes! :p I després de remenar moltes receptes, incloent-ne una d’orígen alemany anomenada Spiegeleierkuchen, on els prèssecs fan veure que són ous ferrats… finalment la guanyadora va ser aquesta, de nata, iogurt grec i bocins de prèssec a la base i una cobertura de gelatina de prèssec. Vam basar-nos en aquesta recepta, amb la diferència que no hi vam posar bescuit al mig… però el motiu va ser un error de càlcul i una quantitat de nata i iogurt massa elevada que havíem d’utilizar com fos…. així que vam fer un pastís on hi hagués més capa de nata i algunes porcions individuals extres … però es clar, la part del mig va haver de ser sacrificada a favor d’una major quantitat de nata i iogurt… sort que entra sol!! ^^”

Mona de Ostern

Sí, sí, que és demà, ja ho sabem…! Però us la volíem ensenyar i, amb l’excusa, n’hem esmorzat un tros :p I al cap i a la fi, avui per aquí és dia de cercar ous al jardí. Diumenge de Pasqua. Celebrem la primavera.

oster0

Nosaltres hem fet aquesta mona, petitona però colorida, amb un farcit de crema de mango i nespres, per tal de donar-li el toc personal. Per a fer-la hem partit de l’elaboració d’un pa de pessic de 4 ous, 125 grams de sucre, 125 grams de farina i un polsim de llevat (hi ha qui diu que el pa de pessic no en porta, i que obté el seu volum i esponjositat a base de batre les clares a punt de neu i d’emblanquinar els rovells i el sucre a part). Però hem de confessar que ens feia por que ens sortís un xurro i vam posar-hi una mica de llevat, mentre ningú no mirava. A més, hi vam posar ratlladura d’una llimona per a aromatitzar la massa. Batem les clares i els rovells per separat, amb força i tamisem la farina amb compte. Afegim poc a poc la farina tamisada a les clares i els rovells, que haurem barrejat i ho aboquem en un motlle d’enfornar, que prèviament haurem untat amb mantega i on hi haurem col·locat un paper d’enfornar (el qual quedarà agafat gràcies a la mantega… quan veieu com de fàcil resulta de netejar el motlle quan l’hem folrat, agraïreu aquest pas!). Ho posem al forn prèviament escalfat (important posar-lo quan ha assolit la temperatura desitjada, 180º, si no ens baixarà). I encara més important, no obrir-lo durant la cocció (També es desinflaria). El tenim una mitja hora i el treiem. El podem deixar refredar sobre una reixeta; millor si el desmotllem quan encara és calent.

Mentre es va refredant podem anar preparant la crema de rovell (el DIEC diu que aquesta crema ensucrada rep el nom de “gema”. A nosaltres aquesta paraula ens recorda perillosament  la gent que anomena el rovell “gema”, en una traducció cutre de “yema” en castellà, així que des d’aquí ens rebel·lem contra la denominació correcta d’aquesta crema i li direm crema de rovell. Però ja sabeu a quina ens referim). Doncs bé, per a fer-la haurem de posar la mateixa proporció d’ou i sucre. Per a fer-ho agafem uns sis ous (segons la quantitat que volguem, nosaltres és la que vam posar) i els pesem. En el nostre cas pesàven 400 gr, als que vam restar 10 grams de la closca. En un bol batem els ous amb 180 grams d’aigua i ho pasem per un colador. Després pesem la mateixa quantitat de sucre i el barregem amb 30 grams de farina de blat de moro. Ajuntem les dues parts i ho posem en una cassoleta al foc, sense parar de remenar fins que espessi. Un cop ha agafat força consistència ho posem en un altre recipient i ho deixem refredar.

Ara podem anar preparant les dues plaques de bescuit, que farem a partir del pa de pessic. Amb un ganivet de serra o una serreta especial per tallar pastissos (que tenia un nom d’un instrument musical, però ara no ens en recordem!) obrim el pa de pessic en dues parts d’alçada semblant. Tallem també la part de dalt de manera que ens quedin dues planxes el més perfectes possibles. Retallem els laterals per a igualar les dues parts amb la forma desitjada. Després pintem les dues planxes amb un almívar aromatitzat i hi posem la crema que volguem entre planxa i planxa. Nosaltres, com us hem avançat, hi vam posar una crema de mango i nespres però hi podeu posar qualsevol cosa que us vingui de gust; nata, trufa, alguna melmelada o fins i tot, més crema de rovell. Tornem a muntar el pastís i el cobrim amb la crema, tot igualant-la amb un ganivet o una paleta.

Per últim col·loquem el crocant amb molt de compte i paciència i posem la mona sobre el plat on la presentarem. Decorem, per acabar, amb ous de xocolata i cireres confitades i, es clar, amb unes quantes plomes de colors!

Ulleres de Zimt i Zucker zum Berenar

portada

Avui un berenar ràpid per a preparar en un obrir i tancar d’ulls i amb un parell o tres d’ingredients.

Per a fer unes ulleres de pasta de full només necessitareu una làmina de pasta de full, aigua i una mica de sucre. En el nostre cas també hi hem incorporat canyella, en una improvització d’última hora.

mig

Desenrotlleu la làmina de pasta de full i distribuïr-hi generosament un grapat de sucre. Aplaneu-lo amb l’ajuda d’un corró, de manera que quedi ben integrat a la massa. Després, enrotlleu els dos extrems de la làmina sobre sí mateixos, més o menys fins el mig. Feu un últim plec dels dos extrems un sobre l’altre i compacteu-ho una mica amb els dits, gairebé formant un rotlle. Talleu el rotlle transversalment en seccions d’un dit de gruix i acabeu de donar-hi forma apretant amb el dit la part central, com si fos un cor. Pinteu les ulleres amb una barreja de sucre i una mica d’aigua (o mantega desfeta). La barreja ha de quedar espessa, no excessivament líquida. Poseu-ho al forn, preescalfat a 180 i deixeu-les fer deu minuts fins que veieu que ja han agafat color. Deixeu-les refredar una mica i a devorar!

berenar

Pastís de matcha, Schokolade blanca i Kakao-base

El pastís d’avui és un pastís molt especial. No només per la seva aparença, que és d’allò més espectacular (el verd que li dóna el te matcha fa molt bonic i contrasta d’allò més bé amb el vermell dels gerds). És especial perquè des del primer moment que el vam veure al blog de la Maria Lunarillos, anys ençà, quan encara es deia Tartas provocativas, vam decidir que algun dia l’havíem de fer. Feia molt  que l’observàvem amb devoció, però el cert és que encara no ens hi havíem atrevit. No ens pregunteu per què, però no havia estat fins aquest Sant Esteve que no vam començar a experimentar amb els pastissos freds. A més, gràcies a la nostra amiga del japó (えりこさん, 抹茶をどうもありがとうございました! ;) ), tornàvem a estar ben assortits de matcha.

El resultat, tan ferm, tan maco, ens ha fet imaginar altres variacions del mateix pastís, com una capa superior de mousse de crema catalana o alguna cosa similar. Ens l’imaginem també amb filigranes de xocolata, fetes sobre paper d’acetat i que després podríem utilitzar per a decorar-ne la superfície, al més pur estil dels de les pastisseries aquelles tan cares, que habitualment hom només pot mirar-se des de l’aparador.

Tot buscant per la xarxa altres trucs i secrets sobre aquest pastís, a més, hem descobert que n’hi han sortit molts imitadors. Des de gent que fa pastissos a domicili com altres blogaires que no han pogut resistir el color verd extraterrestre del matcha per a fer-ne la seva pròpia versió. Sembla que l’original (si es que es pot parlar d’original en algun moment sobre aquests temes) prové d’un web francès, anomenat Blanc Coco. Les nostres fotografies no són tan espectaculars, però el resultat ens ha deixat encantats.

La recepta és la mateixa que trobareu a aquestes pàgines. L’única variació que hi hem fet és substituir els aromes artificials per els seus corresponents naturals.

Pastís de matcha, xocolata blanca i gerds

Per a la base de cacau:

4 ous
120 g de sucre
100 g de farina
20 g de cacau en pols

Para la capa de xocolata blanca:

150 g de xocolata blanca
250 g de llet
250 g de nata de muntar
1 sobre de quallada
la pell d’una llimona

Per a la mousse de te matcha:

7 fulls de gelatina
200 g de llet
20 g de te matcha
2 ous
180 g de sucre glaç
160 g de nata de muntar
un polsim de sal

Para a la decoració:

Gerds
Xocolata negra

Per a fer aquest pastís cal organitzar-vos amb temps. Les dues capes han de quallar cadascuna al seu temps, així que necessitareu unes quantes hores. Però amb aquest blog ja us haureu adonat que tot és qüestió de temps, com el que cal també perquè les masses fermentin, etc. Potser és aquest el gran inconvenient de la cuina d’avui dia. Tenim sempre tanta pressa que després acabem fent qualsevol cosa. I de fet no és que fem massa coses i que per això no tinguem temps per a cuinar. Al contrari, perdem el temps amb altres entreteniments, com veient la tele o rondant per internet, saltant de pàgina en pàgina. I això és una llàstima perquè la cuina lenta, precisament, és un regal per a nosaltres, pels nostres sentits i també per la salut. Per molt que faci dècades que tractin de vendre’ns que la cuina ens esclavitza.

ZM61e

Us estàvem explicant, però, com haviem fet aquest pastís. Doncs bé, després d’aturar-nos una estona a reflexionar sobre el temps i les seves vicissituds, podem posar-nos a fer la base del pastís. Per a aquesta només necessitarem cinc minuts; barregem els ingredients fins a obtenir-ne una massa homogènia i la posem amb cura sobre un Sil-pad o un paper d’enfornar. Escampem una mica i l’enfornem a 180 graus durant uns cinc o set minuts, fins que observem que està feta. No pujarà, perquè no hi hem posat llevat, així que us haureu de guiar per la textura que ens presentarà a la superfície. No deixeu que es faci en excés: és molt fina i es torrarà amb facilitat. Un cop feta la deixem refredar i la retallem amb cura, que encaixi a la base del motlle que utilitzarem per al pastís. Sobre el motlle, per cert, que sigui dels desmuntables. Si poseu una tira d’acetat a banda i banda us anirà millor per desenmotllar després. Si no en teniu, feu-ho sense (com nosaltres). Simplement haureu d’anar amb molt de compte que no se us trenquin les vores.

Després podem passar a fer la capa de xocolata blanca: esmicolem la tauleta de xocolata en trossos petits i mentrestant podem posar a infusionar una pell de llimona amb la llet, tot escalfant la llet una estona, que n’agafi l’aroma, sense que bulli. Després, enretirem els trossos de pell i afegim la xocolata blanca. Remenem fins que es dissolgui. Afegim la nata i el sobre de quallada i anem remenant lentament i sense aturar-nos fins que comenci a espessir. De nou, que no arribi a l’ebullició. Aboquem amb cura dins el motlle, sobre la base de pastís i deixem refredar sense moure-la de lloc. Al cap d’una estona observarem que ha començat a quallar i que gairebé és sòlida. La deixem a la nevera per un parell d’horetes.

Per últim, la mousse de matcha. Aquesta és potser la part més tècnica, però simplement perquè caldrà que bateu les clares a punt de neu. Tamiseu el matcha i barregeu-lo primer amb la nata i després amb la llet. Remeneu bé fins que es dissolgui completament. Separeu les clares dels rovells i bateu bé els rovells. Incorporeu-los a la barreja. D’altra banda, munteu les clares a punt de neu i quan comencin a muntar-se afegiu un polsim de sal (això els donarà consistència), poc a poc, quan estiguin gairebé muntades aneu afegint el sucre, com si féssiu merenga. Mentrestant poseu les fulles de gelatina en remull amb aigua freda.

Poseu a escalfar a foc mig la barreja de matcha, nata, llet i ous. Aneu remenant lentament fins que comenci a espessir. Incorporeu les fulles de gelatina, ben escorregudes (és a dir, sense l’aigua, que haurà servit només per a estovar-les una mica). Seguiu remenant fins que agafi consistència. Apagueu el foc. Aneu afegint a la merenga poc a poc, remenant suaument, amb moviments envoltants. És un moment delicat, ja que no ens interessa que se’ns baixi. En acabat, afegim el resultat sobre la capa de xocolata blanca que ja tindrem quallada. Deixem refredar una mica i guardem a la nevera unes quatre hores més o fins el matí següent. Decorem i desenmotllem.

Dreikönigentortell de massapà i Früchte confitada (amb Überraschung dins, clar)

I quina cosa millor a fer el matí de Reis que esmorzar un bon tall de tortell amb una xocolata desfeta calenta? Així ens hem llevat avui els Zutatenmischung i abans d’obrir els regals que ses Magestats ens havien deixat com a bons nens que som, hem procedit al ritual de la xocolata desfeta. La recepta del tortell la vam basar en la publicada per la Cultura del pa, amb un parell de modificacions. Primera, la proporció de llevat fresc (que no ens va semblar l’adequada i vam posar-hi uns 25 grams en comptes dels 90 (!) que ens diu la recepta) i, per a ser fidels a la tradició tortellera hi vam posar també aigua de flor de taronger (que ens va costar les mil-i-una de trobar per aquestes terres). El resultat, un tortell ben gran i bonissim, del qual encara ens en queda un bon tros per a servir-lo a les postres del dinar de celebració que ens espera.

Bons reis a tots!!

Sant Esteve o 2. Weihnacht

I després del Nadal (o el primer Nadal, que dirien aquí) toca el Sant Esteve (o segon Nadal). I mai millor dit. El primer Nadal va ser, com ja heu vist, força senzill. Els plats eren elaborats però es podien preparar amb força antel·lació i no van suposar massa maldecaps el matí del dia en qüestió. Pel segon Nadal teniem preparat un menú de luxe (aprofitant també que és l’aniversari del pare de dues de les quatre mans de Zutatenmischung, és a dir, és doblement festa). Així que vam parar una taula especial, amb els nostres plats de raku (ei, aquí no fem només el contingut, sinó també el continent!); la safata que el dia abans havíem fet servir pels torrons i unes culleretes i platets reutilitzables que ens havia portat el Tió l’any anterior.

Per a fer-ho del tot original vam posar, per a menjar els aperitius (després venien uns canelons de salmó, però aquests ja els vam engolir amb forquilla i ganivet), uns bastonets japonesos, que vam lligar-los amb una cinteta i un galet, per donar-li el toc nadalenc. Les copes les vam coronar amb uns bastonets de caramel amb els colors del Nadal.

314048_4570148964010_41123241_n

Tot plegat van ser unes quantes hores de preparació. D’una banda a l’expositor hi vam posar, al primer pis, unes broquetes amb tomaquets xerry i mozarella; al pis del mig vam preparar unes torrades amb formatge ricotta i albergínia al forn, decorades amb unes llavors de sèsam caramelitzat. Per últim, a la base hi vam col·locar uns vol-au-vents amb dos tipus de farcit; crema de salmó i porro (amb unes tires de cebollí per decorar) i crema de mango i xili (aquestes una mica picants) amb uns fils també de xili per sobre.

Les torradetes de pa de ceba també estàvem boníssimes i combinàven molt bé amb la deconstrucció de guacamole.

Als platets quadrats hi trobeu unes broquetes de tomàquets cherry amb pernil ibèric, dos platets de pop a la gallega (que havia viatjat des de Barcelona gràcies a la visita dels nostres pares). També podeu veure a la imatge els farcellets de vieira embolicada amb beicon a la planxa, plàtan i reducció de balsàmic (la recepta la vam treure d’aquí).

Els farcellets de vieira. Si podeu servir-los tebis són encara més bons!

D’altra banda també vam preparar uns vasets de guacamole deconstruït. El nom no és per fer-nos els guais, sinó perquè talment eren això. Bàsicament consistia en una capa inferior d’alvocat, suc de llima, coriandre i comí amb una capa superior de gelatina de tomàquet. A sobre hi vam posar uns talls de surimi amb forma de gamba marinats amb all i també uns fils de xili genials, que haviem dut també de Barcelona per l’ocasió. El toc de ceba l’aportaven les torradetes. La recepta dels vasets la trobareu aquí.

A les culleretes hi vam posar unes freses de peix amb un polsim d’anet. Els altres platets contenien uns bombons de formatge arrebossats amb espècies variades i un milfulles de poma i foie amb una mica de sucre caramelitzat al capdamunt que vam improvisar a última hora per a estrenar el cremador que ens havia dut el Tió aquest any (ja veieu que el nostre Tió tendeix als regals gastronòmics).

Milfulles de poma caramelitzada amb foie. Increïblement bo!!

Més enllà de tots aquests entrants i dels pertinents canelons (com tocava per Sant Esteve, en aquest cas de salmó) vam fer  un super pastís d’aniversari, molt inspirat en el de María Lunarillos però adaptat al nostre gust…això va suposar reduir la proporció de formatge (400 en comptes de 500 g), utilitzar una base pre-feta de pa de pessic retallada en base a la forma del motllo quadrat que també va dur-nos el Tió (ell sap que qualsevol de les quatre mans gaudiria amb regals de cuina, no?), un Riesling per a aromatitzar la gelatina (al cap dels dies el pastís agafa un nou sabor a vi que desperta passions) i unes proporcions una mica improvisades pel que fa l’aigua i la gelatina (nosaltres vam afegir 200 ml d’aigua en comptes dels 70 que es posa a la recepta. Un altre punt important és afegir-la al fer la gelatina, no després ja que si no la gelatina no es farà bé!).

Pastís de raïm, xocolata blanca i formatge

Després de dies de cuinar sense parar, s’ha de reconèixer que el truc i gràcia d’aquest pastís és que no cal utilitzar el forn i només cal que faci repòs un parell de vegades a la nevera. Així, en un dia com aquest, podíem tenir el forn a tot gas per qualsevol dels altres plats que havíem de preparar… El fet de disposar amb més o menys gràcia els raïms sobre del pastís ja és cosa de cadascú. Ànims en especial per què la gelatina qualli i s’endureixi, i no us atabaleu, que al principi sembla que no passi res, però fa el seu efecte! I a gaudir-lo que es ben bo i especialment lleuger i escaient després dels grans àpats d’aquests dies!